La condemna a Rafa Mir: quan un tribunal escolta la víctima en comptes de desconfiar-ne

La matinada de l'1 de setembre de 2024, dues amigues van decidir anar a un xalet de Bétera convidades pel futbolista Rafa Mir, a qui acabaven de conèixer de festa. Hores després, una d'elles intentava anar-se'n d'allà entre llàgrimes, mentre patia un fort episodi d'ansietat i trucava al seu pare perquè anés a recollir-la. L'altra tractava d'escapolir-se de Pablo Jara, amic del futbolista, mentre expressava la seva negativa a mantenir relacions sexuals amb ell. L'Audiencia Provincial de València ha considerat provat que ambdues van ser víctimes d'agressions sexuals aquella nit.

A diferència del que passa amb altres sentències per violència sexual, la magistrada de l'Audiència ha dedicat bona part del seu argumentari a reconstruir tot el que va passar: el que es va dir abans, el que va passar després, el que van veure tercers, el que van fer les víctimes després d'abandonar la casa del futbolista. I ho ha fet amb una sensibilitat i una perspectiva de gènere que en moltes ocasions brilla per la seva absència, possibilitant que hagi prevalgut la credibilitat de les denunciants.

"Em sembla importantíssima la recepció de les víctimes que es fa des del tribunal, que no indica que se les cregui tot el que diuen, sinó que se les escolta. Escoltar amb empatia a qui denuncia qualsevol delicte, però especialment en els delictes en els quals hi ha una relació asimètrica entre un home i una dona", aprecia la jurista Altamira Gonzalo.

“El que estiguem tots els advocats i advocades, jutgesses, juristes, periodistes, progressistes aplaudint aquesta sentència i reconeixent el valor que té” és perquè ve a dir “que les dones no tenen per què mentir quan denuncien”, expressa Isaac Guijarro, director jurídic i cofundador d'Olympe Advocats.

Aquella nit, després de mantenir relacions sexuals amb una de les joves, el llavors jugador del València va veure l'altra noia al costat de la piscina i la va tirar vestida. Ell també es va llançar a l'aigua i va ser quan va cometre la primera agressió. La jove li va dir que no volia res amb ell i va sortir de la casa, però es va adonar que s'havia deixat la seva bossa i va entrar per recuperar-lo. Va ser aquí quan l'acusat va tornar a agredir-la sexualment, aquesta vegada, al bany on la va tancar. Mentre tot això passava, la seva amiga estava sent agredida a la piscina per Jara, que seria qui acabaria fent fora a totes dues del xalet, arribant a colpejar-les.

La sentència, dictada el 15 de juny passat, condemna Mir a vuit anys i mig de presó per una agressió sexual i un delicte de lesions. I a Jara a una pena de dos anys i mig de presó per una agressió sexual, lesions i integritat moral.

Un delicte sobre el qual no sol haver-hi testimonis

Els delictes sexuals són molt difícils de provar perquè, a diferència d'altres, solen produir-se en espais privats, lluny de la mirada de tercers. La pròpia Audiència Provincial de València recorda en l'acte -al que ha tingut accés Público- que aquest tipus d'agressions solen tenir lloc en contextos on els fets són "dissimulats" i "tolerats" per "terceres persones unides a l'agressor per raó d'amistat". És precisament per aquesta raó que la declaració de les víctimes ocupa un lloc tan important en aquest tipus de procediments.

Altamira Gonzalo recorda que la jurisprudència del Tribunal Suprem fa anys que sosté que una declaració coherent, persistent i versemblant "pot ser suficient per superar i per destruir la presumpció d'innocència". I més si el relat de la víctima és corroborat per altres proves perifèriques, com ha passat en aquest cas.

Isaac Guijarro considera especialment rellevant que la sentència recordi que "no existeix una jerarquia entre els diferents mitjans de prova", una idea assentada en la teoria jurídica però que, tal com ell ho observa, no sempre es trasllada a la pràctica judicial.

Isaac Guijarro: "Normalment se li dóna molt més valor a la declaració de l'investigat que a la declaració de la víctima"

Això implica que la declaració d'una víctima no hauria de partir en inferioritat respecte a la de l'acusat pel mer fet de ser qui denuncia. Amb tot, sosté que en molts procediments per violència sexual o violència de gènere passa precisament el contrari: "Normalment se li dóna molt més valor a la declaració de l'investigat que a la declaració de la víctima".

La "prevalença probatòria"

L'advocada penalista Laia Serra recorda, en el mateix sentit, que "no existeix cap judici en el qual tota la condemna se sustenti únicament i exclusivament en la declaració de la víctima". Sempre hi ha altres elements externs que permeten reconstruir el que ha passat, com missatges o informes mèdics. El més rellevant, afegeix, és la coherència que se li atorgui al conjunt, al "mosaic" que el tribunal ha d'examinar per comprovar si les diferents peces encaixen entre si.

En aquest cas, la resolució analitza, entre altres qüestions, la conducta immediatament posterior d'una de les denunciants, recull com va intentar abandonar l'habitatge, com va buscar desesperadament el seu telèfon mòbil, com va demanar ajuda a un veí que passava pel carrer o com va insistir reiteradament durant la instrucció a accedir als enregistraments de les càmeres de seguretat de l'habitatge. També considera l'angoixa extrema que en aquell moment van sentir les dues noies i que van presenciar diferents testimonis.

Després d'això, el tribunal atribueix "prevalença probatòria" als testimonis de les denunciants. Això és, confereix una major força de convicció a les declaracions de les denunciants que a les explicacions ofertes pels acusats i per la pròpia policia.

Si bé, com recorda Laia Serra, la qüestió de la "prevalença" i importància dels testimonis depèn sempre de cada situació. En contextos de submissió química, exemplifica la lletrada, el que és fonamental -a falta de precisament aquest testimoni- és com i sota quina perspectiva es realitzi la reconstrucció dels fets.

Una sentència que creu les víctimes

Enfront del "problema" que sol donar-se en aquesta matèria, on sovint "les víctimes no són cregudes en seu judicial, ni en seu policial", aquesta sentència s'inclina cap al contrari. Les dades mostren que el nombre de condemnes per delictes sexuals segueix sent reduït en comparació amb el volum total d'agressions que es produeixen.

Altamira Gonzalo: "Les víctimes no són cregudes en seu judicial, ni en seu policial"

La presumpció d'innocència, critica Isaac Guijarro, s'ha transformat massa vegades en una mena de "presumpció de mentida" cap a les víctimes de violència sexual. "Les víctimes arriben als jutjats i tenen la sensació, i la Isaac Guijarro les vegades és una sensació real, que hi ha una presumpció que estan mentint", afirma. Segons explica, moltes denunciants perceben que el sistema parteix de la sospita que busquen algun benefici i que el debat judicial gira al voltant d'esbrinar quin seria aquest suposat interès. Per això insisteix en l'especial importància que la sentència recordi que no existeix una jerarquia entre les proves i, per tant, entre els testimonis escoltats.

Laia Serra hi coincideix. La percepció social que les denúncies per violència sexual reben un tracte "privilegiat" no es correspon, assegura, amb la realitat processal. Moltes denúncies mai arriben a judici i unes altres queden arxivades durant la fase d'instrucció. Per aquest motiu, quan finalment se celebren els judicis, els tribunals despleguin una motivació especialment extensa, en ser conscients de l'escrutini públic que envolta aquests casos.

"Si féssim el paral·lelisme amb una condemna per estafa o per robatori, per qualsevol altre delicte, veuríem que és a l'inrevés, que els judicis per violència sexual estan especialment motivats perquè els magistrats i magistrades són sabedores d'aquesta fiscalització. Per tant, és una llegenda urbana completa que són judicis fàcils. Són judicis complicats perquè no només hi incideix una qüestió de suficiència probatòria, sinó que estan travessats per un munt d'estereotips de gènere”, assenyala Serra.

“Quan actuem en aquests processos, no només cal desplegar una artilleria probatòria sòlida, ben plantejada, estudiada i demés, sinó que a més hem de contrarestar una quantitat d'estereotips”, raona la lletrada. També aquesta sentència, "en aquest cas en clau positiva", segueix -segons el parer de l'advocada-, "havent-hi una excessiva valoració de les conductes de les víctimes, tant del previ com del durant com del posterior".

"De vegades les víctimes poden actuar d'una manera que al tribunal no li sembli racional, amb moltes cometes, i seguirà sent una conducta vàlida. Això no hauria d'entelar la veracitat dels fets. Què passa si jo no crido, si jo no crido, si m'he quedat bloquejada i de sobte el bloqueig fa que segueixi en la festa i no em vagi immediatament? Ull, perquè encara aquest és un paràmetre que hem de seguir treballant i no hem superat", critica.

La lenta evolució del sistema judicial

Laia Serra considera, en tot cas, que d'alguna manera la sentència reflecteix certs canvis que s'estan produint en la forma en què els tribunals comprenen les violències sexuals. Referent a això, valora que els jutjats comencin a assumir l'anomenada progressió de la declaració de les víctimes. Una cosa que les especialistes en violència sexual fa temps que expliquen: "En un primer moment poden explicar només una part dels fets i, quan van assumint i digerint el que ha passat, o quan es troben en espais de més confiança, poden complementar aquest relat".

Laia Serra: "Les víctimes necessiten integrar la violència per anar posant-li nom, per anar comprenent el que ha passat"

"Les víctimes necessiten integrar la violència per anar posant-li nom, per anar comprenent el que ha passat (...) Sense haver interioritzat aquest procés és impossible explicar cap a l'exterior i posar nom a les situacions", argumenta.

Serra adverteix, però, que encara hi ha la temptació d'abordar aquests procediments des de posicions més properes a les intuïcions o les percepcions subjectives, que des d'un àmbit especialitzat de coneixement. Una millor formació, sota la seva manera de veure, permetria identificar indicis i comprendre dinàmiques que encara passen desapercebudes en molts procediments de violències contra les dones. Formació que seria extensible als agents de policia, que són els qui solen tenir el primer contacte i els qui avaluen el risc de les víctimes d'aquests delictes

Deduir testimoni a policies per fals testimoni

Precisament l'Audiència Provincial de València ha acordat deduir testimoniatge contra els tres agents de la Policía Local de Bétera que van declarar en el judici, en apreciar una “flagrant contradicció” entre la seva versió dels fets i la de les denunciants. Els policies van sostenir durant la vista que una de les joves els havia dit que les relacions sexuals amb Mir van ser consentides. No obstant això, la víctima va declarar que no va relatar el succeït als agents homes i que va ser després quan ho va explicar a una policia dona.

La sentència reflecteix una actitud de "descreïment i mofa" per part de la policia amb la qual moltes dones segueixen trobant-se

Per a Altamira Gonzalo, es tracta d'un dels aspectes més rellevants de la resolució. La lletrada considera que el relat que fa la sentència sobre l'actuació policial reflecteix una actitud de "descreïment i mofa" amb la qual moltes dones segueixen trobant-se quan intenten denunciar una agressió sexual. "És un problema estructural contra el qual hem de lluitar molt seriosament", sosté. La decisió del tribunal d'investigar si els agents van poder incórrer en algun delicte, com una possible omissió del deure de socors o altres conductes penalment rellevants, segons el seu parer, envia un clar missatge sobre l'obligació institucional d'atendre adequadament les víctimes.

Laia Serra també expressa que "pràcticament mai" passa que un tribunal dedueixi testimoni contra funcionaris públics en un procediment d'aquestes característiques. Per això considera que la decisió resulta "molt valenta". La penalista emmarca, a més, la decisió en un context més ampli. Recorda que en els últims anys hi ha hagut procediments per violència sexual marcats per greus negligències al voltant de l'actuació policial i, en concret, en relació a la conservació de proves, per les quals Espanya ha estat fins i tot condemnada pel Tribunal d'Estrasburg.

"Envia un missatge molt potent a aquests testimonis que van normalment amb aquesta sensació d'impunitat de 'vaig a declarar en contra de la víctima i a favor de l'agressor' per aquest pacte de cavallers que existeix i 'no em passarà absolutament res'. Si mentiu o hi ha sospites que heu mentit, es deduirà testimoni i es va a haver un procediment penal. Això ens sembla gairebé el més important de la sentència. No hi ha impunitat. Siguis futbolista, siguis qui siguis”, valora Isaac Guijarro.

Convé no perdre de vista que, com subratllen les juristes, la resposta que reben les víctimes comença en el moment mateix en què decideixen explicar l'ocorregut i acudeixen a una institució a la recerca d'ajuda. També aquí es juga una part important del seu accés a la justícia.