‘Cas Rafa Mir' o per què el món del futbol només actua quan ja no pot mirar cap a un altre costat

Què passa quan un futbolista de primer nivell i per tant amb gran notorietat pública és investigat per violència sexual? I quan el condemnen? Quina és la reacció per part dels clubs i els seus companys? L'Audiència Provincial de València ha considerat provat que el futbolista Rafa Mir i el seu amic Pablo Jara van agredir sexualment dues joves al setembre de 2024. La sentència suposa un dels pronunciaments més contundents dictats en els últims anys contra un jugador de l'elit del futbol espanyol. La resposta judicial ha estat aplaudida per moltes expertes juristes i, no obstant això, la resposta institucional per part dels agents que formen part del món del futbol espanyol continua sent veritablement incerta.

Aquest dimecres, l'Elche CF -on va començar a jugar quan ja estava processat- va anunciar l'execució de la clàusula d'extinció tant de l'acord de cessió amb el Sevilla FC com del contracte laboral del davanter. Ho va fer mitjançant un comunicat de tot just unes línies en què l'entitat va expressar el seu rebuig a "tota mena de violència", sense fer referència expressa a la violència sexual ni a la violència contra les dones.

El Sevilla FC, club propietari dels drets federatius del jugador, per la seva banda, ha assenyalat a preguntes de Públic que es troba estudiant el cas i que analitzarà les possibles actuacions que poguessin derivar-se de la sentència. De moment, la institució no ha concretat quines mesures adoptarà: "El club, com a ocupador, està obligat a respectar la legislació laboral vigent. Llevat que hi hagi sentència ferma o alguna mesura provisional que li impedís desenvolupar el seu treball, no podem prendre mesures que vagin contra la legislació laboral (...) El jugador no torna a ser futbolista del Sevilla federativament parlant fins a l'1 de juliol".

El mateix dia que es va conèixer la sentència, el Sevilla FC també va publicar un comunicat on manifestava "el seu màxim respecte pels procediments judicials" i expressava "la seva més ferma i rotunda condemna davant qualsevol tipus de violència, abús o agressió sexual". "Aquestes conductes no tenen cabuda en la nostra societat ni en els valors que promou l'esport", concloïa l'escrit del club.

"L'única situació en què no se'ns qüestiona és quan ens maten"

L'escena que s'ha viscut amb Mir resulta familiar. Cada vegada que un futbolista de primer nivell es veu embolicat en un procediment per violència sexual o violència masclista, el debat sol desplaçar-se des dels greus fets denunciats cap a l'impacte esportiu, el futur contractual del jugador, les conseqüències econòmiques que tindrà per a ell, etc.

Aquesta tendència no es pot entendre al marge de la posició que ocupen els futbolistes dins del nostre imaginari social. Són esportistes, però també celebrities, senyors referents culturals i uns actius econòmics d'enorme valor. Les seves carreres mobilitzen milions d'euros i els aficionats, seguidors, sovint se senten identificats emocionalment amb ells. Això contribueix a construir al seu voltant una mena de blindatge que dificulta que almenys una part de la societat els pugui arribar a percebre com a agressors.

Per a Ana Pastor, divulgadora esportiva especialitzada en gènere, feminismes i LGTBIQ+, el cas Rafa Mir evidencia “que l'esport igual que altres estructures no s'escapa de l'abús, la violència i la germanor entre homes. D'aquests casos ens assabentem, però què passa en nivells inferiors?”, es pregunta, en declaracions per a Público.

"És un àmbit profundament masculinitzat en el qual la majoria dels agents que intervenen són homes", apunta en la mateixa línia Alba Adá-Lameiras, professora de la Universitat Rey Juan Carlos i periodista especialitzada en esport i gènere. "En les investigacions que estem realitzant amb nois joves seguim observant mecanismes d'atribució de culpa cap a les dones quan es produeixen situacions de violència sexual. S'analitza què va fer ella, per què estava allà o com va actuar, en lloc de posar el focus sobre qui exerceix la violència", detalla en conversa amb Público.

El problema en casos com el de Mir radica en la manera en què aquests són rebuts pels agents que configuren el món futboler. "Són personatges als quals la societat mira amb uns altres ulls. Resulta molt més difícil responsabilitzar-los de determinades conductes perquè hi ha una tendència a idealitzar-los. És com si estiguessin per sobre del bé i del mal", sosté Adá-Lameiras. "Sempre se'ns qüestiona a nosaltres. Es posa en dubte el que diem, el que vam fer abans, com reaccionem després. L'única situació en què ja no se'ns qüestiona és quan ens maten”, resumeix l'experta.

La cultura del “no mullar-se”

Les decisions que acaben adoptant els clubs, i fins i tot les federacions (quan les adopten, que no és sempre) moltes vegades depenen de la pressió mediàtica, la resposta social o el pes específic que tingui el jugador dins de l'equip. Aquest càlcul adquireix especial rellevància en un esport acostumat al fet que les empreses que participen d'ell gestionin els conflictes des d'una lògica que prioritza, abans de res, la seva pròpia estabilitat institucional i la protecció de la seva marca.

Adá-Lameiras considera que "hi ha una mena de llei no escrita" segons la qual la norma és "no posicionar-se". Una dinàmica que afecta tant als clubs com als propis jugadors. El comunicat de Elche FC és de per si bastant eloqüent referent a això. "Existeix una falta real de voluntat per a assenyalar que un dels seus és un agressor sexual. Els clubs no haurien de ser tan poc clars a l'hora d'expressar-se ni fer-ho per compromís, haurien de posicionar-se al costat de les agredides i violentades sense titubejos, però estem davant pactes que són difícils de trencar. L'estructura està molt podrida”, lamenta Ana Pastor.

No es tracta "que hagin de pronunciar-se sobre qualsevol polèmica que aparegui en xarxes socials, però sí que hi ha qüestions davant les quals els que són referents públics tenen una responsabilitat", argumenta Adá-Lameiras. Els casos de violència sexual formen part d'aquests consensos bàsics que, al seu parer, haurien de generar una condemna inequívoca.

La investigadora recorda que aquesta falta d'implicació ja va quedar especialment exposada durant el cas Rubiales. Mentre les futbolistes i el moviment Se Acabó reclamaven una resposta contundent després del petó no consentit a Jennifer Hermoso, bona part del futbol masculí va estar en silenci. Van ser poques les veus que van assumir públicament una posició clara.

La situació resulta encara més cridanera si es compara amb la rapidesa amb què determinats sectors reaccionen quan es considera que una pot ser falsa o perjudicar un home."Si passés el contrari i es conclogués que una acusació era falsa, probablement veuríem moltes més figures públiques pronunciant-se. En canvi, quan existeix una condemna per violència sexual, la reacció sol ser molt més tímida”, apunta la doctora en periodisme.

El paper de la premsa esportiva

Els mitjans esportius formen part d'aquest mateix ecosistema. Encara que la cobertura de les violències contra les dones en l'esport ha canviat en els últims anys, Adá-Lameiras considera que encara hi ha inèrcies molt nocives. "Moltes vegades els debats els protagonitzen persones que no tenen formació en igualtat o perspectiva de gènere. I això és perillós perquè acaben analitzant una realitat complexa des de marcs interpretatius molt limitats", adverteix Adá-Lameiras.

"És una violència tan estructural i tan arrelada que moltes vegades ni tan sols els que participen en aquests debats són plenament conscients dels biaixos que reprodueixen. Hi ha coses que s'han fet sempre així i per això costa qüestionar-les", explica.

"Estem ja molt cansades i fartes de veure i escoltar com es parla de les suposades vides cancel·lades dels esportistes agressors i no de com poden refer la seva vida les dones a les quals hauran violentat", critica en el mateix sentit Ana Pastor. Segueixen sent protagonistes, segueixen tenint recursos econòmics i la seva vida no pateix canvis fins i tot alguns a dia d'avui estan reconvertits en referents evangèlics. És hora de canviar el focus del relat i deixar de victimitzar-los, no ens han de fer cap pena. Els que han fet que les vides de les agredides sí que canviïn són ells amb la seva violència, amb la seva influència mediàtica i l'assetjament en xarxes", recrimina la divulgadora.

Un canvi de cicle?

Malgrat tot, Adá-Lameiras creu que el context cultural actual és diferent al de fa una dècada i que aquesta transformació social pot acabar tenint conseqüències pràctiques per a casos com el de Rafa Mir: "Crec que l'enrenou social i mediàtic que ha generat aquesta condemna farà que passin coses que probablement no haurien passat fa uns anys".

"Estem davant d'una evolució lògica de la societat. Cada vegada hi ha més persones que entenen que no es pot separar completament l'esportista de la responsabilitat que té com a figura pública", conclou. Si bé encara està per veure la capacitat real del futbol i tots els seus integrants per assumir les conseqüències d'allò que durant massa temps han preferit no veure.