85 anys del Patronat: la maquinària repressiva de l’Estat i l’Església que va tancar, torturar i va arrabassar els fills a milers de dones

Es compleixen 85 anys de la creació del Patronato de Protección a la Mujer, un organisme estatal fundat per la dictadura franquista el 1941 que, durant més de quatre dècades, va privar de llibertat milers de nenes i joves. Qualsevol dona podia acabar sota la tutela d'aquesta institució. El Patronato va sobreviure a la mort de Franco, a les primeres eleccions democràtiques i a l'aprovació de la Constitució. No va desaparèixer fins al 1985. Ara, la nova sèrie documental El Patronato, de RTVE Play, reconstrueix el seu funcionament a través testimonis i la investigació de Marta García Carbonell, Esther López Barceló i María Palau Galdón, Inmaculada: La muerte que precipitó el final del Patronato.

Ho resumeix bé una de les supervivents: "No érem esgarriades, érem escombraries". N'hi havia prou que el seu comportament s'apartés lleugerament de les convencions morals imposades per la dictadura, que les seves famílies les consideressin rebels o que alguna autoritat apreciés en elles el que llavors es denominava "perill de corrupció" per tancar-les en aquella institució de tortura.

Ni tan sols era necessari que haguessin desafiat conscientment aquelles normes; també van ser internades nenes que havien estat violades pels seus propis pares, avis, oncles ... adolescents embarassades i joves l'expressió de gènere o orientació sexual contravenia el model de feminitat que el règim pretenia imposar a qualsevol preu.

Per comprendre com va poder mantenir-se durant tant de temps una organització de semblants característiques és necessari situar-la en l'entramat polític, religiós i cultural de la dictadura franquista. La historiadora Carmen Guillén, una de les especialistes que intervenen en el documental, defineix el Patronato com una de les expressions més duradores del nacionalcatolicisme i de la convergència d'interessos entre l’Estat i l’Església en matèria de gènere.

Ambdues institucions compartien una concepció de la dona basada en l'obediència, l'abnegació i la submissió al marit i als fills. La virginitat abans del matrimoni, la disponibilitat sexual dins d'ell i la maternitat com a contribució al futur de la nació constituïen els principals atributs del règim. Qualsevol conducta que contrariés aquest repartiment de funcions s'interpretava com una amenaça a l'ordre moral i, per extensió, al polític.

El Patronato va ser un dels vehicles mitjançant els quals aquella doctrina va adquirir dimensió material. La seva organització, d'estructura piramidal i presència en tot el territori espanyol, depenia del Ministeri de Justícia, el titular del qual va presidir l'organisme fins a la seva desaparició. Carmen Polo, esposa del dictador Francisco Franco, va ostentar en paral·lel la seva presidència d'honor. Sota la seva autoritat funcionava una extensa xarxa d'establiments gestionats per congregacions religioses, entre elles les Adoratrius, les Oblates, les religioses del Bon Pastor i les Croades Evangèliques. Moltes de les quals, per cert, segueixen administrant una part important de recursos externalitzats per a l'atenció de persones vulnerables o dones víctimes de violència.

La societat com a extensió del sistema de vigilància

El funcionament del Patronato tampoc pot entendre's sense la col·laboració, activa o passiva, d'una societat profundament reprimida i coaccionada pel terror de la dictadura. La vigilància sobre les dones partia sens dubte de l'àmbit familiar, però continuava a les escoles i s'estenia a l'espai públic, on els propis veïns vigilaven les seves conductes, establint-se una mena de sistema de delació ciutadà.

Paca Blanco, supervivent, recorda en el documental que va ser internada per decisió de les dones de la seva família. El seu pare havia patit la repressió franquista i havia estat condemnat a treballs forçats. Ella va créixer en un entorn travessat per la por, però també per la inquietud política d'una generació que va començar a participar en les mobilitzacions obreres i estudiantils dels anys seixanta. La seva família va acabar enviant-la a un reformatori de Villalba perquè sortís convertida en una jove "com Dios mana".

Classificació moral de les dones

Una vegada que una noia ingressava al circuit del Patronat, començava un procediment destinat a determinar el grau de la seva suposada perillositat moral. Durant els primers dies estava aïllada, tancada, mentre les responsables de l'establiment examinaven el seu comportament, com si fossin animals. Posteriorment eren sotmeses a diferents proves mèdiques, psicològiques i intel·lectuals a partir de les quals decidien el seu destí dins de la xarxa institucional. Entre altres coses, se'ls practicaven exàmens ginecològics per determinar, en funció de si conservaven la seva "virginitat", si eren "completes" o "incompletes".

Paquita Beltrán, supervivent, recorda la humiliació que va suposar per a ella aquell procediment. Va ser conduïda a una sala de reconeixement on va haver de pujar a una llitera perquè examinessin els seus genitals. La vergonya, explica, el va fer plorar. No comprenia res.

Per dur a terme la classificació recorrien a instruments com l'anomenat "rellotge moral", un sistema de representació gràfica que utilitzava diferents colors per identificar les conductes considerades acceptables o immorals. Els tons vermellosos assenyalaven una suposada major desviació, mentre que els blaus s'associaven a comportaments jutjats més propers a la moral dominant. El resultat permetia que els que consultaven un expedient obtinguessin, d'un cop d'ull, una valoració de la noia.

A això se sumaven "proves" d'intel·ligència que tenien com a objectiu vincular la suposada incapacitat intel·lectual de les nenes i adolescents detingudes amb la seva presumpta immoralitat. A partir d'aquestes proves se les qualificava amb tot tipus d'adjectius denigrants: imbècil, inútil, retardada mental, subnormal, etc.

Consuelo García del Cid, escriptora, investigadora i supervivent del Patronat, recorda en el documental que el seu ingrés es va produir mitjançant un engany organitzat des del seu propi entorn familiar. Un matí, mentre dormia, va rebre la visita del metge de capçalera, que li va administrar una injecció suposadament destinada a vacunar-la. Després va perdre el coneixement. Quan va despertar, havia transcorregut aproximadament un dia i es trobava en una habitació desconeguda, amb un intens mal de cap i la boca seca.

Va ser observant les matrícules dels vehicles des d'una finestra com va comprendre que l'havien traslladat a Madrid. Una religiosa li va explicar llavors que es trobava en un col·legi de formació. "Mai penses que la teva família t'ho farà i menys d' aquesta manera", afirma. García del Cid va ingressar en un establiment de les Adoratrius entre 1975 i 1976, quan Franco ja havia mort o estava a punt de morir, segons la data exacta del seu internament. Recorda haver plorat durant dies, sentir-se completament desemparada i arribar a pensar en treure's la vida.

Castigar l'afecte, perseguir la sexualitat

El silenci imposat als establiments del Patronato impedia que les joves trobessin suport entre iguals. Qualsevol interacció, a més, podia ser interpretada com un senyal d'homosexualitat, i l'homosexualitat era una de les pitjors coses amb les quals podien ser assenyalades. Entre les destinacions de les internes considerades homosexuals estaven establiments psiquiàtrics com el de Ciempozuelos, on va existir una ala vinculada al Patronat, o el d'Arévalo, a Àvila. Allà eren sotmeses a tota mena de tortures.

Araceli Ancarro tenia 16 anys quan es va quedar embarassada. Després de sofrir un avortament espontani i trobar-se amb el rebuig de la seva família, va ser enviada a l'establiment de San Fernando de Henares. Allà va conèixer una altra noia amb qui es portava bé. Com que tenien prohibit parlar lliurement, intercanviaven petits papers escrits. Una religiosa va descobrir un d'aquells missatges i la va castigar tancada durant aproximadament una setmana. Després va ser traslladada per dos policies a un hospital psiquiàtric. Recorda una sala amb nombrosos llits i dones immobilitzades de peus i mans. Aquella experiència, assegura, va ser una de les pitjors de la seva vida. La seva mare va acabar aconseguint que tornés a casa.

Mariona Roca recorda que, com a forma de protesta enfront del seu internament, va començar una vaga de fam que va acabar posant en perill la seva vida. El Patronato va respondre traslladant-la a un establiment psiquiàtric. Després va ser sotmesa a tractaments mitjançant insulina, una pràctica que consistia a provocar episodis greus d'hipoglucèmia fins a induir un estat de coma, del qual posteriorment s'intentava recuperar la pacient. La Mariona recorda que el procediment es va repetir durant mesos.

Cada vegada que es despertava tenia més dificultats per recordar el que havia passat el dia anterior, per la qual cosa va començar a escriure les seves experiències per conservar algun registre del que estava patint. "M'anul·laven completament", explica. Els testimonis recollits en el documental també descriuen l'aplicació d'electroxocs en espais comuns, davant d'altres internes, de manera que el patiment d'unes dones servia per acovardir les altres: "Anaves veient com ho feien a altres i sabies que després et tocaria a tu".

Peñagrande: explotació i robatori de nadons

El control de la sexualitat femenina trobava una de les seves expressions més extremes en les dones que duien a terme els seus embarassos dins dels murs del Patronat. La de Nuestra Señora de la Almudena, coneguda com a Peñagrande, a Madrid, va ser un dels seus establiments més importants i al seu torn més terrorífics. Allí van ser internades adolescents embarassades, algunes d'amb prou feines 12 o 13 anys, i dones joves que mancaven de recursos o que havien estat expulsades de les seves famílies.

Paca Blanco recorda aquell establiment com "l'horror dels horrors". Els testimonis de les supervivents descriuen un sistema que qüestionava sistemàticament la capacitat d'aquelles noies per exercir com a mares. La pobresa, l'edat i el fet d'haver concebut fora del matrimoni, encara que aquest embaràs fos fruit d'una violació, s'utilitzaven per justificar la seva suposada incapacitat i, sobretot, el robatori dels seus nadons. Entre les internes circulaven advertències sobre els menors que eren traslladats a la infermeria i no tornaven. Per a algunes, la separació va durar dècades. D'altres encara no han aconseguit tornar a trobar-se amb els seus fills. I, el que és pitjor, no saben si algun dia ho aconseguiran.

Mà d'obra captiva

L'explotació laboral formava part del dia a dia del Patronat. La investigadora Marta García explica en el documental que diferents empreses que van prosperar durant la dictadura es van aprofitar del treball esclau de les joves recloses. Les internes realitzaven tasques de costura, confecció i altres activitats productives, generalment sense rebre cap remuneració. Carmen Guillén assenyala que les jornades podien prolongar-se entre vuit i deu hores diàries. Tant era que estiguessin en cinta o acabades de parir.

Consuelo García del Cid recorda la fam que patien a les Adoratrius i el so dels estómacs de les noies mentre treballaven als tallers. A Peñagrande, fins i tot embarassades, Loli Gómez recorda que les internes van confeccionar el marxandatge per a la visita del papa Juan Pablo II a Espanya el 1982. Treballaven en cadena i, si no acabaven els encàrrecs, no se'ls permetia alletar els seus nadons.

Eva García a Inmaculada Valderrama

El Patronato no va desaparèixer amb la mort del dictador ni amb les primeres eleccions democràtiques. Tampoc va deixar de funcionar quan es va aprovar la Constitució del 1978. Aquell mateix estiu, Eva García, de 16 anys, va ser sotmesa a un procediment per sospites d'homosexualitat després de confessar per carta que sentia alguna cosa per una dona a casa de la qual treballava. La jove, que havia passat bona part de la seva infància en institucions religioses, va acabar reclosa al Patronat. Dècades després, Eva es va convertir en la primera víctima d'aquest organisme reconeguda oficialment, gràcies a una lluita per la reparació que ha continuat la seva vídua, Silvia Fernández.

La mort Inmaculada Valderrama, de tot just 15 anys, constitueix un altre dels episodis més esgarrifosos que recupera el documental. L'adolescent feia una setmana que estava internada al reformatori de San Fernando de Henares quan es va precipitar des d'una tercera planta. La versió oficial va apuntar a un intent de fuga, però les circumstàncies de la seva mort mai van deixar de suscitar dubtes. Va ser trobada seminua i descalça, uns detalls que, juntament amb altres aspectes del cas, alimenten les sospites de la seva família. "Nosaltres tots pensem que a la meva germana la van matar", afirma Josefa Valderrama. També Alfonso Cabeza, el metge que va practicar Alfonso Cabeza que hi ha nombrosos punts foscos. La seva mort va desencadenar una protesta veïnal que anticiparia el tancament definitiu de la institució el 1985.

El perdó no substitueix la justícia

El 9 de juny de 2025, la Conferència Espanyola de Religiosos va organitzar un acte públic de reconeixement i petició de perdó a les supervivents del Patronat. Un gest que moltes d'elles van considerar insuficient. Més recentment, el Govern ha fet un pas en el reconeixement institucional d'aquesta repressió. El passat 28 d'octubre va entrar en vigor la declaració del Patronato de Protección a la Mujer com a Lloc de Memòria Democràtica, després que al març es reconegués oficialment a 53 de les seves víctimes. La resolució va reconèixer el caràcter sistemàtic de les vulneracions de drets comeses en els seus establiments i contempla mesures d'investigació, documentació i divulgació del que ha passat.

Les supervivents, no obstant, fa anys que reclamen que el reconeixement vagi acompanyat de mesures materials que facin efectives la veritat, la justícia i la reparació. Entre les seves principals exigències hi ha l'obertura dels arxius de les congregacions religioses, que encara conserven documentació clau per reconstruir el funcionament dels centres, aclarir el destí dels nadons separats de les seves mares i depurar les responsabilitats dels que van participar en aquella estructura de repressió. Conèixer el que ha passat no hauria de dependre únicament dels records i esforços de les dones que van aconseguir sobreviure per explicar-ho, ni recaure sobre elles tota la responsabilitat de demostrar-ho.