La família que va portar als tribunals l'edifici de la Ràpita que s'ha d'enderrocar: "Ens van ocupar el nostre terreny sense permís"

El cas de l'edifici Arriaz de La Ràpita (Montsià), que s'ha d'enderrocar per ordre judicial, continua portant cua. Ara, ha decidit parlar la família que va portar el cas als tribunals per l'ocupació irregular de part de la seva propietat. I ho fa a Públic després de gairebé 20 anys de silenci. El motiu? Les recents declaracions de l'exalcalde de la Ràpita Miquel Alonso (PSC), unes declaracions que consideren "injustes i difamatòries".

En una entrevista a la ràdio local de la Ràpita, Alonso, que era l'alcalde del municipi quan es va atorgar la llicència d'obres a la promotora immobiliària Sabadell Arriaz SA per a la construcció de l'edifici, vincula la família Bernaltes -la denunciant- en una presumpta petició d'urbanització il·legal a canvi de no denunciar l'Ajuntament. En aquest sentit, qualifiquen les paraules de l'exalcalde de "falses i greus”. "Se'ns ha acusat d'haver proposat una il·legalitat urbanística quan, en realitat, l'únic que hem fet sempre ha estat defensar els nostres drets", asseguren.

El gener del 2006, el Govern municipal, aleshores socialista, va atorgar una llicència d'obres -posteriorment declarada il·legal pel TSJC- a la promotora immobiliària Sabadell Arriaz SA per a la construcció d'un edifici -situat entre els carrers Alcanyís, Molí i Oliveres, a l'accés nord de la població- de 136 habitatges i aparcaments, malgrat comptar amb un informe desfavorable de l'arquitecte municipal del moment. Part dels terrenys per a la construcció i urbanització de la zona, eren de la família Bernaltes.

Inicialment, des del consistori se'ls va comunicar que l'afectació sobre el seu terreny seria "mínima". Però un aixecament topogràfic va demostrar que l'ocupació real ascendia a 284 metres quadrats, sempre segons explica la família. Malgrat haver-ho posat en coneixement de l'Ajuntament, denuncien que durant mesos no van obtenir cap resposta. Mentrestant, les obres avançaven i cada vegada anaven envaïnt més terreny familiar.

La família remarca que mai no va arribar a cap acord amb l'Ajuntament de La Ràpita per cedir els seus terrenys. Malgrat això, les obres van continuar. "Nosaltres no vam autoritzar mai cap cessió de terreny ni cap ocupació del nostre solar. Ho van fer sense el nostre permís", expliquen.

Nosaltres no vam autoritzar mai cap cessió de terreny ni cap ocupació del nostre solar

"La nostra voluntat sempre va ser arribar a un acord", remarquen. La solució, segons expliquen, passava per una modificació del Pla General que permetés regularitzar la situació i compensar econòmicament el terreny afectat, tal com preveu la legislació urbanística. "No demanàvem res extraordinari, només que es fes el que marca la llei", afirmen. Aquesta via, però, mai no es va abordar seriosament.

Davant la inacció municipal, la família es va veure abocada a la via judicial. Els tribunals els van acabar donant la raó. Tant el jutjat contenciós administratiu com el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya van declarar la nul·litat de ple dret de la llicència d'obres i del conveni urbanístic signat posteriorment. Les resolucions judicials, a les quals ha tingut accés Públic, conclouen que "un conveni no pot legalitzar allò que el planejament prohibeix, ni pot prevaldre sobre l'interès públic urbanístic".

Veure com, malgrat informes desfavorables i sentències fermes, tot continuava endavant, va ser molt dur

Tot i això, l'edifici es va acabar construint. Segons el relat de la família, durant les obres es van produir múltiples irregularitats: ocupacions de terreny privat, moviments de terres no autoritzats, connexions de serveis dins del seu solar i fins i tot la instal·lació de pals elèctrics sense cap permís. "Ho vam documentar tot amb actes notarials, però ningú aturava res", lamenten.

El 2008, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques -actualment el Departament de Territori-, amb Joaquim Nadal al capdavant, aleshores sota el Govern tripartit, va emetre una resolució que detallava totes les irregularitats detectades. El document es va enviar a l'Ajuntament de la Ràpita, però el consistori no va suspendre les obres. El 2009 el jutge del Contenciós Administratiu de Tarragona ja va dictar una sentència que ordenava l'enderroc de l'edifici ja construït. Malgrat tots els avisos i processos judicials, la promotora va continuar venent els pisos.

La família denuncia que la sensació d'impunitat de l'empresa com de l'ajuntament era absoluta. "Veure com, malgrat informes desfavorables i sentències fermes, tot continuava endavant, va ser molt dur", expliquen. Els tribunals han estat clars que el pas del temps no legalitza una obra il·legal, ni tan sols quan l’edifici està acabat i habitat.

Entre l'1,5 als 2 milions per l'enderroc

Pel que fa a la demolició de l’edifici, la família assumeix que no és una sanció, sinó una conseqüència legal inevitable de la nul·litat de la llicència. "No és una qüestió de venjança ni de càstig. És restablir la legalitat que es va vulnerar", afirmen. També subratllen que els veïns i compradors no en són responsables i que, si hi ha danys patrimonials, aquests s’han de dirimir per la via de la responsabilitat de l'Administració.

El 2015, les estimacions per executar la sentència, és a dir, l'enderroc i les indemnitzacions als propietaris pujaven fins als 15 milions. El pressupost del 2024 de l'Ajuntament de la Ràpita va ser de 18,2 milions.  Sense les responsabilitats penals, l'Ajuntament "només" haurà de fer front a les despeses de l'enderroc de l'edifici, que se situen entre l'1,5 als 2 milions. Una xifra que, malgrat ser molt menor que la inicial, continua sent un cop dur per a unes finances municipals limitades.

A nivell personal, la família descriu el procés com "esgotador". El valor del terreny, diuen, no compensa ni de lluny els costos econòmics, el desgast emocional i els anys de litigi. "És un tros de terra on plantàvem patates", expliquen. "No és un conflicte urbanístic més, és una lluita constant per defensar el que és teu". La família conclou que el cas Arriaz és l'exemple d'una manera de fer que va ser massa habitual durant els anys del boom immobiliari: concedir llicències irregulars, ignorar informes tècnics i confiar que el temps i el cansament acabarien doblegant els afectats.