EsportsGimnasos amb consciència: quan l’esport va lligat al compromís social

L’exercici físic a la ciutat ha viscut un boom que alguns gimnasos de Barcelona van saber preveure -i fomentar-, de forma que en pocs anys han alçat grans franquícies que s’esbandeixen arreu de barris i ciutats. Una marca, quasi un estil de vida. Però, sobretot, una quota econòmica a final de mes. Però els contrapunts no van tardar en arribar, en forma de gimnasos socials vinculats a projectes de cohesió social. I, per tant, allunyats de la mercantilització de l’esport.

Iniciatives com el Rukeli a Sabadell i el Sant Pau a Barcelona estan adquirint una gran notorietat. Tant pel nombre de persones que hi fluctuen (unes 150 en el cas sabadellenc i unes 1.000 en el del Raval), com per l’exposició mediàtica que han viscut per diferents motius. I és que les instal·lacions del Rukeli es troben al casal L’Obrera, un local okupat que ha patit assetjament de la ultradreta; mentre que la continuïtat del Sant Pau està cíclicament en la corda fluixa, per manca de pressupost econòmic per a les seves grans dimensions.

Tot i que cadascun té les seves particularitats, el factor comú és que no està mercantilitzat. “Està clar que hi ha molta gent que no pot pagar segons quants diners, així que sempre l’hem orientat a ser una oferta gratuïta, en què substituïm els diners pel treball voluntari”, explica Daniel Bastús, membre del Rukeli. “Així, fruit del treball col·lectiu, vam fer el ring, les tarimes d’entrenament i els murals que decoren l’espai, etc”.

Així mateix, els entrenadors són voluntaris amants de les Arts Marcials, així com boxejadors professionals. De fet, el Rukeli està orientat a la pràctica de disciplines com la boxa, el kick-boxing, la boxa tailandesa (muay thai), les arts marcials mixtes (MMA, per les sigles en anglès), el judo, el grappling i la capoeira. La comunitat del Rukeli és actualment d’unes 150 persones, tot i que hi ha passat més gent d’ençà que s’inaugurés juntament amb l’okupació i obertura de L’Obrera, l’any 2015.

Ara bé, la seva notorietat és molt superior, ja que s’hi organitzen diverses jornades d’exhibició durant l’any, en les quals s’hi arriben a aplegar centenars de persones com a públic. El passat 14 de desembre, per exemple, van organitzar una vetllada “per l’amnistia”, amb més de 300 assistents. “La filosofia és que no sigui competitiva ni de confrontació”, explica Bastús. O sigui: “Es fan combats més tècnics i de demostració, en els quals no s’hi declara cap guanyador”, afegeix. De fet, el jurat va aturar un dels combats en considerar que no anava amb la línia.

Tot resulta curiós: un esport tan condicionat pel cinema nord-americà com la boxa (que pot resultar llunyà de la realitat catalana). I que a més a més no és competitiu, sinó “antifeixista”. Grans murals a cadascuna de les parets decoren el local, poc il·luminat, preparat per una vetllada de boxa. Crits d’ànims a cadascun dels púgils trenquen el poc silenci que permet el soroll de cada cop de puny, de cada bamba relliscant en el terra de plàstic. I un públic heterogeni, en el qual destaquen molts i molts joves d’origen àrab. “L’objectiu és fer cohesió i acabem fent un aprenentatge creuat: entrenant amb un company com l’Abdulah, que t’explica com va arribar en pastera amb mitja cama fora de l’aigua tot el viatge, adquireixen realitats que seria molt difícil de fer fora del Rukeli”, explica Bastús.

La participació de menors estrangers no acompanyats i tota una heterogeneïtat de joves és, en si mateix, un contundent missatge antiracista. De fet, la politització del Rukeli és evident. I buscada. El propi nom fa referència a Johann Wilhelm, Rukeli, un boxejador alemany d'origen gitano. Primer, el règim nazi el va desposseir del títol alemany del pes semipesant que havia conquistat el 1933. I deu anys més tard, va ser assassinat en el camp de concentració de Neuengamme.

D’alguna manera, el món de la boxa ha estat més associat a ambients d’extrema dreta. El Rukeli, però, ve a combatre aquesta estigma i a disputar aquest espai. Una altra de les participants és l’activista Andrea, detinguda durant les protestes contra la sentència del Procés. Actualment està en llibertat condicional, que assegura que no és una llibertat real: “No puc manifestar-me com m'agradaria, perquè tinc por que m'enganxin". L’Andrea va rebre mostres de suport durant la vetllada del 14 de desembre, la qual precisament estava destinada a recaptar diners. “Que no tot sigui per la festa, sinó per la lluita”. I de Sabadell, arreu. De fet, a la vetllada van participar membres d’altres clubs similars ubicats al Raval de Barcelona, al barri de Sant Andreu, Banyoles i Vallecas (Madrid).

Sant Pau, en vies de solucionar el seu finançament

En el cas del Sant Pau, el gimnàs està orientat a la pràctica de l’exercici físic més convencional, amb sales de màquines, piscines, pistes i altres sales. Però la filosofia és la mateixa: no mercantilista, malgrat això no vulgui dir que sigui gratuït per a tothom: es paga segons les possibilitats econòmiques. I per tant, amb una funció de cohesió social. De fet, estan adherits al Pam a Pam, el mapa de projectes d’Economia Social. Pel seu local hi passen regularment una comunitat d’unes mil persones. A més de la iniciativa gimnàstica, el Sant Pau obre l’espai de dutxes a totes aquelles persones que no hi tenen altres vies d’accés.

“Quan el carrer ens interpel·la, hem d’estar a l’alçada i donar respostes a la realitat social”, explica Jordi Bordes, president de la cooperativa del Sant Pau. I afegeix: “Per exemple, si ve una persona que no té papers i per tant no es pot apuntar a un gimnàs privat ni públic, perquè li demanen documents, doncs nosaltres hem de garantir que tinguin la possibilitat d’accedir al servei”. Un altre cas és el de les quotes mensuals, que es paguen en funció de les possibilitats. Entre altres iniciatives, també compten amb un vestuari trans.

Però la seva continuïtat sempre està en la corda fluixa. El preu del lloguer, del manteniment, del personal… De fet, la dimensió del Sant Pau és molt gran. Fins fa uns mesos tenia 16 treballadors. Ara han passat a 10, a banda de rebaixar-se el salari un 30%. El propi Bordas ha deixat de ser assalariat. D’aquí que s’esperi amb urgència que fructifiqui la negociació amb l’Ajuntament de Barcelona, al qual proposen que signi un conveni anual de 130.000 euros. La xifra, de fet, és aproximadament la suma de les quotes dels 285 usuaris que el propi Ajuntament els deriva mensualment. Tant l’alcaldessa, Ada Colau, com la majoria de partits d’oposició s’hi han compromès de manera tàcita, fet pel qual tot fa pensar que la continuïtat del Sant Pau no s’hauria de veure compromesa.

La Generalitat també acaba de fer-hi una aportació de 135.000 euros, de forma que han pogut eixugar deutes pendents amb proveïdors i antics treballadors. A banda, reben les aportacions d’entitats del tercer sector que també els deriven usuaris, com Càritas i Arrels. Mentrestant, el Sant Pau ha iniciat aquest Nadal una nova campanya per augmentar el percentatge de finançament propi. I així dependre en menor mesura de les subvencions municipals. “L'únic Gimnàs que encara que no vinguis segueixes exercitant el teu cor”, és el lema de la campanya de captació de socis. Bandes de música com Mishima hi han posat la cara.

Coincideix en el temps amb una altra iniciativa mediàtica per aconseguir finançament per a col·lectius arrelats al barri, en aquest cas el Sindicat Manter, amb cares com la de l’escriptor Màrius Serra.

La politització, entesa com a presa de consciència social, que no pas vinculació a cap partit polític, és el rerefons dels gimnasos socials.