Emergència climàticaEl nou decret d’energies renovables beneficia les grans corporacions i deixa l’aspecte social en un segon pla

A inicis de 2020 el marc de referència de les energies renovables encetarà una nova etapa. El passat dijous el Govern de la Generalitat va aprovar el nou Decret Llei 16/2019, de 26 de novembre, “de mesures urgents per a l'emergència climàtica i l'impuls a les energies renovables” i feia el primer pas cap un canvi de paradigma. Ara, tot i que la legislació va entrar en vigor l’endemà de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), la proposta ha de ser convalidada per la majoria de vots al proper plenari del Parlament i d’aquesta manera quedarà ratificada.

L’aprovació d’aquest nou decret llei, malgrat tot, genera opinions contraposades. Mentre empreses del sector i de la patronal energètica es mostren satisfetes amb la llum verda a aquest canvi, les entitats ecologistes i experts consultats detecten mancances en el text i apunten a un retrocés en matèria de protecció del medi natural i del paisatge. Igualment, les mateixes fonts troben en falta més participació ciutadana en el debat que envolta aquesta qüestió i lamenten el “secretisme” amb què des de les institucions s’ha treballat la nova proposta.

En el comunicat on el Govern feia pública l’aprovació del decret llei, l’executiu anunciava que la nova normativa recupera articles de la Llei catalana del canvi climàtic derogats pel Tribunal Constitucional (TC) i que suposaria una supressió de “barreres administratives” per les empreses a l’hora de projectar i instal·lar nous parcs eòlics i espais dedicats a l’energia fotovoltaica. Tot plegat faria possible una “tramitació més àgil” de les operacions.

Restriccions d’espai mínimes

L’objectiu del Govern català passa per “seguir avançant en la mitigació del canvi climàtic i en la transició energètica”. I en el comunicat es fa referència a que la mesura “s’emmarca en la situació d’emergència climàtica” que va ser aprovada pel Parlament aquesta primavera, però el geògraf Sergi Saladié exposa diverses aspectes del text que van en la direcció contrària. Saladié, que és expert en el conflicte entre el paisatge i l'energia eòlica, explica que encara que de moment no s’ha establert un pla territorial concret, una central eòlica es pot col·locar “a qualsevol lloc excepte espais naturals de protecció especial (ENPE) i espais d’interès natural (EIN) que tinguin menys de 1.000 hectàrees”.

D’aquesta manera creu que es fan passos enrere respecte la legislació anterior -publicada l’any 2009- i que, fins i tot, es descuiden espais que en la primera llei aprovada durant l’última legislatura de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat quedaven fora de les zones habilitades. En el decret llei del 2002, signat pel mateix Pujol, l’aleshores conseller de Medi Ambient, Ramon Espadaler, i el conseller d’Indústria, Comerç i Turisme, Antoni Subirà, establia com a zones vermelles on no s’hi podien ubicar centrals totes aquelles incloses en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), moltes de les quals actualment no estan restringides. Els espais que la nova legislació considera òptims, segons Saladié, xoquen“amb els espais d’alt interès natural, catalogats així per la pròpia Generalitat”.

Altres veus, com la de Joan Ramon Mendo, tècnic en Defensa Ambiental del GEPEC-EdC, s’expressen en la mateixa línia i remarquen que “el territori no està dient que no a la implantació d’energies renovables, al contrari, però no d’aquesta manera”. Mendo considera que es podria dur a terme d’una manera més sostenible i consensuada que no donés lloc a “un impacte ambiental tan greu, sense destruir el paisatge i sense crear greuges indirectes cap a altres sectors com el vinícola, el de l’oli o el turisme rural”.

Joan Ramon Mendo (Gepec): "Es podria evitar un impacte ambiental tan greu, sense destruir el paisatge i sense greuges indirectes cap a altres sectors"

Igualment recorda que des que el debat es va posar sobre la taula i es van fer les primeres instal·lacions d’aquestes característiques la tecnologia del sector ha avançat i per tant, en el cas dels aerogeneradors, “per una mateixa mitjana de vent els aparells actuals obtenen un rendiment superior” a la de fa uns anys. Per això considera que “es pot baixar cap a la plana i cap a zones industrials donant lloc a un nou mapa eòlic” i reduir el possible impacte paisatgístic en ubicacions com ara les carenes muntanyoses. Al mateix temps, aquests eventuals emplaçaments ja formarien part d’un entorn habilitat pel que fa a la instal·lació elèctrica i altres qüestions urbanístiques de manera que es reduirien els costos i el grau d’intervenció en el territori en cada projecte.

Aposta per un model a gran escala

La transició des d’un model que depèn dels combustibles fòssils -com el petroli, el carbó o el gas natural- fins a un paradigma en el qual l’energia consumida per les societats no repercuteixi en els entorns propers dels ciutadans es pot fer de diverses maneres. Les administracions poden apostar per models més intensius i centralitzats a través de grans empreses, o bé habilitar nombrosos nuclis de creació d’energia als municipis. Aquesta última opció, per exemple, es podria dur a la pràctica si un ajuntament o un altre organisme públic fes una compra conjunta de plaques solars o d’un molí de vent de manera que, com comenta la vicepresidenta de la plataforma IAEDEN-Salvem l’Empordà, Bàrbara Schmitt, una localitat es pogués abastir sense dependre del circuit energètic convencional. Això no obstant, insisteix en el fet que “cap de les dues opcions proposades pot anar en perjudici del paisatge o de l’agricultura”.

Només el 7,3% de l'energia elèctrica a Catalunya prové de fonts renovables

La proposta del Govern se situa a favor de l’augment de la liberalització del sector, argumentant que a dia d’avui tan sols un 7,3% de l’energia elèctrica consumida al territori, segons dades de Red Eléctica, prové de fonts renovables i se’n genera encara no un 9%. Argumenta que algunes empreses es troben amb dificultats a l’hora de tirar endavant els projectes i per això vol, segons el nou Decret Llei, “facilitar i simplificar la implantació de les instal·lacions per a l'aprofitament de l'energia solar i eòlica”.

Amb la nova normativa es processos d’implantació podrien passar dels set o vuit anys actuals fins als dos o tres. Igualment, però, també queda pendent, segons Saladié, conèixer l’explicació de diversos casos que compten amb l’autorització per generar de manera conjunta fins a 1.000 megawatts d’energia i de moment no s’han executat. “Abans de liberalitzar encara més el sector s’haurien de donar explicacions sobre perquè no s’han dut a terme aquests projectes”, subratlla.

Depenent del model pel qual s’aposti, les necessitats climatològiques seran unes o unes altres. Pel que fa al model que es començarà a aplicar properament, precisaria, segons dades de Pimec, de 3.000 hores de vent a l'any als parcs eòlics i no seria competitiu respecte altres comunitats autònomes amb relació a les hores de sol acumulades. I és que en casos com el de la Tramuntana que es dona a l’Empordà, genera unes ràfegues de vent poc continuades i massa fortes de manera que s’han d’apagar els aerogeneradors per evitar que es malmetin. Aquest mateix model ha fet que més del 50% de les centrals eòliques estiguin ubicades a la demarcació de Tarragona i que la comarca de la Terra Alta acumuli estacions que generen un 25% del total de l’energia.

Tot el negoci en poques mans

Les grans empreses són les que de moment gestionen la major part del sector tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol. De fet, segons les últimes dades de la patronal energètica Aelec -l’antiga UNESA-, el 65% de la potència eòlica es troba en mans de sis empreses i és una tendència que cada any va a l’alça. Aquestes sis companyies són les cinc sòcies d’Aelec -EDP, Endesa, Iberdrola, Naturgy i Viesgo- i Acciona, firma que comparteix amb la majoria de les anteriors l’aixopluc de l’Ibex35.

El compromís d’aquestes empreses amb les energies verdes i la no contaminació és relativa. Segons l’Observatori de la Sostenibilitat, les cinc companyies que conformen Aelec també formen part de les deu empreses que l’any passat més van contribuir a l’escalfament global a Espanya, generant més de 75 milions de tones de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera. Endesa ocupa el primer lloc, acumulant gairebé un 10% de les emissions, Naturgy i EDP el tercer i el quart lloc respectivament, i Viesgo i Iberdrola la setena i vuitena posició.

El 65% de la potència eòlica es troba en mans de sis empreses i és una tendència que cada any va a l’alça. A més, en gran part són empreses molt contaminants

Una de les assignatures pendents de la nova normativa i del sector és la voluntat de desplaçar les grans esplanades d’aerogeneradors d’espais naturals cap a ambients més industrials. Tot i això les grans societats mostren reticències, segons Saladié per diverses raons: “A l’empresa no li interessa anar a espais on hi hagi altres activitats econòmiques perquè el preu de sòl és més car”, exposa. En aquest sentit, les companyies haurien de pagar un lloguer per l’espai i, per altra banda, es podrien trobar amb oposicions als projectes més potents. Als entorns naturals sovint hi ha poca població i això pot suposar “més capacitat de manipulació” a la ciutadania per part de l’adjudicatària del projecte i també menys conflicte social.

L’arribada d’una “allau” de propostes i projectes preocupa diversos actor del territori. Mendo, de fet, reconeix que de ser així suposarà una “dificultat” a l’hora d’articular una possible resposta a causa d’una gran quantitat de feina i de fronts a fiscalitzar. “Cal un Govern que realment aposti per les energies renovables i no per les grans empreses que es dediquen a les renovables i que l’única cosa que fan és buscar territoris on poder especular”, sentencia.

Oblit del consens territorial

El procés de confecció del Decret Llei ha agafat per sorpresa alguns actors socials, que se n’han assabentat amb l‘anunci públic de l’executiu català. Aquesta qüestió ha generat malestar entre el sector ecologista i ha generat una resposta conjunta per tal que el Govern no “legisli i planifiqui d’esquenes al territori”. Joan Ramon Mendo recorda que en el marc supranacional existeix la Directiva 2003/35/CE del Parlament Europeu i del Consell de 26 de maig de 2003 que estableix “mesures per la participació del públic en l’elaboració de determinats plans i programes relacionats amb el medi ambient”. Un mecanisme que, tot i no ser vinculant, s’aplica en molt poques ocasions per part de l’Estat espanyol i els governs autonòmics.

Existeixen precedents en la geografia catalana d’oposició a projectes d’aquestes característiques que han estat desoïts per les administracions. Ja l’any 2001 es va rubricar un acord comarcal al Priorat signat per entitats i partits per tal de limitar la implantació de centrals eòliques al seu territori. Amb la normativa actual a la mà, l’acord quedaria sense efectes de cap tipus. Així mateix, el 2008 es va votar en consulta popular a Horta de Sant Joan (Terra Alta), l’oposició a un macroprojecte de parc eòlic del qual avui encara no s’ha col·locat la primera pedra però que compta amb el vistiplau de la Generalitat.

Amb la mirada posada al 2030

La Unió Europea va fixar al juny del 2018 uns nous objectius en matèria ecològica que marcaven que al 2030 un 32% als estats membres de l’organisme. El govern del PP de Mariano Rajoy era executius que feia campanya perquè el mínim se situés al 27%, però amb l’arribada a la Moncloa de Pedro Sánchez el govern espanyol s’ha alineat amb els estats membres més restrictius i compromesos i fins i tot ha anat més enllà volent aconseguir un 42%. A deu anys vista, però, algunes auditories ja diuen que Espanya no assolirà els objectius marcats. Mendo afirma que l’administració Sánchez ja ho té “assumit” i relativitza l’efectivitat dels Plans d’Energia. Catalunya també haurà de créixer de manera considerable si es vol apropar als mínims marcats i el primer pas serà l’aplicació del decret llei que ara arriba.