"Els vots particulars del Tribunal Constitucional són una esmena a la totalitat de la sentència de l’1-O"

Andreu Van den Eynde (París, 1975) va ser un dels advocats del judici celebrat al Suprem contra els dirigents independentistes catalans pel referèndum de l’1-O. Al Suprem, on va confrontar-se en múltiples ocasions amb el jutge Marchena, va representar Oriol Junqueras i Raül Romeva, i lidera l’equip de defensa dels principals represaliats d’ERC. Molt conegut i de gran prestigi en la professió, apel·la a la seva tasca tècnica com a advocat, però no amaga la influència de provenir d’una família de fortes conviccions polítiques i activistes lligades a la ideologia trotskista i a la lluita democràtica contra la dictadura franquista.

El judici de l’1-O ha estat el punt d’inflexió per conformar una justícia espanyola molt més imprevisible, que es basa més en la interpretació ideològica del jutge que en la prova?

Sí. Aquest és el gran problema que tenim. Ara l’aplicació de la llei és imprevisible. No pots preveure com es resoldrà un plet, perquè hi ha massa influències al marge de la tècnica per interpretar com s’aplica una llei. Si vas a un judici contra la banca no li pots assegurar al teu client que el cas es resoldrà d’una forma determinada perquè ho diu la llei. Depèn.

De què?

"Ara l’aplicació de la llei és imprevisible. Un dilluns la violència és una cosa i el divendres n’és una altra"

De si qui interpreta la llei ho fa a favor de la banca o del consumidor. En dret penal passa el mateix. Aquests conceptes indeterminats que envolten els delictes quan entres al jutjat no tens ni idea de per on aniran. Un dilluns la violència és una cosa i el divendres n’és una altra.

Durant el procediment vostè em va dir que aquell era un judici sobre el bé comú, la democràcia i els drets col·lectius fonamentals. Han sortit malparats tots aquests grans conceptes?

El judici va anar sobre això i el debat es va plantejar, però Espanya no l’ha resolt ni el resoldrà. Es manté obert i segurament es resoldrà a Estrasburg [Tribunal Europeu dels Drets Humans, TEDH]. Per això ara els vots particulars de la sentència del Constitucional parlen d’això, que no és altra cosa que parlar de drets fonamentals. És una qüestió sobre la qual Espanya no vol respondre, però sens dubte aquest és el debat de fons.

Quina importància jurídica tenen aquests dos vots particulars en el recurs de Jordi Turull de magistrats del Tribunal Constitucional (TC) que qüestionen la sentència?

Crec que és molt important i d’una gran transcendència. Ningú pot dir que era esperable cap vot particular, per això amb els dos que s’han produït se superen a bastament unes expectatives baixíssimes que apuntaven a la unanimitat granítica del TC.

Com poden incidir de cara al procés al Tribunal Europeu de Drets Humans?

"Els vots particulars del Constitucional són una esmena a la totalitat de la sentència de l'1-O"

El vot particular és molt respectuós amb els col·legues de la majoria parlant de desproporció, però per justificar que la pena imposada pel Suprem va ser desproporcionada el que fa és destruir un per un tots els elements que nosaltres ja vam discutir al judici. Ho porten cap al terreny de la desproporció, però per fer-ho han d’argumentar, i llavors el que diuen és que no hi va haver alçament, és a dir, no hi havia delicte, que estem parlant de drets fonamentals com el de reunió, que els acusats no tenien el control sobre el risc del que poguessin fer els manifestants... Quan ho llegeixes és una esmena a la totalitat de la sentència. Arribar a Estrasburg amb una quarta part de Constitucional dient que la sentència va ser desproporcionada ens situa en una bona posició. El que va fer l’aparell de l’Estat és passar per sobre de drets com una piconadora imposant penes severíssimes que no es corresponen amb el que va succeir.

Per què el Suprem actua amb aquesta contundència desproporcionada?

"El Suprem va seguir el model dels judicis polítics de repressió clàssics"

Sempre anem a parar al mateix lloc. Si això era un judici polític, doncs funciona com un judici polític. I els judicis polítics funcionen mitjançant l’escarment, la jurisdicció d’excepció i el dret penal de l’enemic. Ells van seguir el model dels judicis polítics de repressió clàssics. En aquest tipus de judici la interpretació de la llei és esbiaixada, la desproporció és manifesta i els drets fonamentals desapareixen. Van seguir el manual.

El de l’1-O va ser un judici polític, doncs? Altres advocats no ho consideren així.

Sí. Nosaltres en aquest judici polític vam fer servir sempre totes les eines, les polítiques i les jurídiques. Les polítiques no les fem els advocats, les fan els clients. Les jurídiques sí que les fem els advocats.

El cas està a punt d’entrar per la porta del TEDH. Què suposa, això?

"Per nosaltres Estrasburg és una esperança de poder triomfar, perquè sabem que la imparcialitat és molt més elevada"

Que es desbloquegi el pas i puguem saltar a la jurisdicció internacional és molt important. El procediment al Constitucional no ha anat especialment lent, però tampoc sabem si es podria haver reduït el temps d’espera. En qualsevol cas, l’important és que es desencalli. Per nosaltres Estrasburg és una esperança de poder triomfar, perquè, dins la desconfiança que tenim cap al sistema, que no podem oblidar que funciona com un club d’Estats, el que sí que sabem és que la imparcialitat de la jurisdicció internacional és molt més elevada.

Com tenen previst plantejar el recurs davant del TEDH, doncs?

Totes les demandes a Estrasburg dels encausats d’Esquerra les portarem el mateix equip jurídic. Això ens donarà l’oportunitat de discutir cada tema essencial de vulneració de drets mitjançant cadascun dels presos. Per exemple, de [Carme] Forcadell no necessitarem entrar tant a discutir la sedició, perquè això ja ho pot fer [Oriol] Junqueras, que representa la vulneració de drets polítics, sobretot, i de la immunitat. En canvi, el cas de [Dolors] Bassa pot servir molt per qüestionar la malversació. Tenim l’oportunitat que Europa sigui la primera instància que toqui un tema que s’ha deixat una mica de banda, com és la criminalització de la llibertat d’expressió mitjançant el delicte de malversació. Que ara té una altra derivada, que és un Tribunal de Comptes que reclama milions d’euros a persones a qui acusen de malversar diners parlant de la independència.

Es refereix a la nova petició de fiances del Tribunal de Comptes per l’Acció Exterior de la Generalitat, que ara també la Fiscalia ha judicialitzat?

"El Tribunal de Comptes s’ha convertit en un instrument de repressió econòmica"

Sí. El Tribunal de Comptes s’ha convertit en un instrument de repressió econòmica. És una rara avis que no crec que entenguin a Europa. Sembla que no sigui res, actua lentament i és molt desconegut, però té unes greus conseqüències que suposen la mort civil de moltes persones, i el que és pitjor, de les seves famílies. Això també ho discutirem i explicarem a Europa, que tot plegat són diferents maniobres que formen part de la mateixa finalitat repressiva.

En quins terminis hi pot haver resolució?

Ha entrat en vigor un protocol nou a Estrasburg amb unes noves regles d’admissibilitat que pretenen reduir terminis de resolució i prioritzar carpetes. Si se’ns dona prioritat, que entenc que la tindrem pel fet que els nostres clients són a la presó, és possible que Estrasburg resolgui en un any o any i mig. Això podria passar, tot i que l’habitual seria entre dos i tres anys.

Què avaluarà d’aquesta causa el TEDH?

El TEDH el que fa és reconèixer drets. I el que dirà és si s’han vulnerat o no drets. Ells no revoquen sentències, perquè el que fa la jurisdicció judicial en qüestió, en aquest cas l’espanyola, és aplicar la sentència del TEDH mitjançant un recurs de revisió del Tribunal Suprem. Hi ha qui alerta que potser no ho compliran, però nosaltres no podem treballar amb aquesta hipòtesi. Si se’ns dona la raó, és equivalent a una revocació de la sentència, perquè no em puc imaginar cap altre escenari que no sigui que aquesta sentència d’Estrasburg Espanya l’hagi d’aplicar com una absolució.

En el cas d’Otegi, l’Estat espanyol es planteja la repetició de judici.

Sí, però és un supòsit molt diferent. Es tractava d’imparcialitat del tribunal, i el nostre és molt diferent. Perquè parlem de vulneració de drets fonamentals, no d’un tribunal que ha actuat defectuosament i hipotèticament pot ser substituït per un altre. Amb tot, sí que demanarem que Estrasburg defineixi al màxim com s’ha d’executar la seva sentència, per exemple que quedi clar que s’ha d’alliberar els presos. En tot cas, si se’ns dona la raó, Espanya haurà d’admetre que els actes pels quals se’ls van condemnar eren un exercici de drets fonamentals, i per tant no són punibles. El futur no el sap ningú, però fa uns mesos a Turquia van alliberar en vint-i-quatre hores una persona després d’una sentència d’Estrasburg.

La sentència tindrà conseqüències sobre els casos judicials que ara estan en curs, amb desenes de persones encausades?

La nostra feina de litigació estratègica és intentar guanyar el nostre cas i, si podem, que beneficiï la resta"

Aquesta és la nostra feina de litigació estratègica. Intentar guanyar el nostre cas i, si podem, que beneficiï la resta. Quan vam aconseguir que es reconegués la immunitat de Junqueras, l’efecte col·lateral va ser llavors que [Carles] Puigdemont, [Toni] Comín i [Clara] Ponsatí també l’assoleixen i poden anar lliurement per Europa. Nosaltres no ho vam fer només pel nostre client, sinó per generar efectes col·laterals. Per exemple, una qüestió interessant serà intentar portar el debat de la malversació a Estrasburg, per veure si la resposta que se’ns doni la poden aprofitar tots els represaliats encausats per aquest delicte.

La ‘doctrina Junqueras’ que van assolir al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) no va beneficiar justament a Junqueras. És paradoxal això?

La sentència de Luxemburg deia que se l’havia d’alliberar. El que passa és que el Tribunal Suprem va modificar el títol jurídic pel qual tenia presó i el va passar de presó provisional a condemnat. Va tirar pel dret. Sempre explico que aquí hi ha dos mons: el de la resistència, que som els que estem a dins, i els escamots internacionals, que són els que estan a fora, on regeixen unes altres normes en aquest tema. I hi ha una complementarietat d’estratègies. Jo puc guanyar en una qüestió i beneficiar els de fora, i a l’inrevés. Hi ha un bé comú que intentem buscar tots els equips de defensa a tot arreu.

La prejudicial que ha plantejat el jutge Llarena al TJUE sobre les euroordres, què pot comportar per a Puigdemont i la resta d’exiliats, en el seu cas com a defensa de Marta Rovira?

"La qüestió prejudicial del jutge Llarena sobre les euroordres està plantejada d’una forma molt estrambòtica"

Té una certa importància. Aquesta qüestió prejudicial està plantejada d’una forma molt estrambòtica per part del jutge instructor Llarena. Perquè sembla més un recurs contra una decisió judicial belga que no una qüestió prejudicial. No planteja a Luxemburg un dubte sobre la interpretació de la norma, sinó que diu que la interpretació del seu col·lega de Bèlgica és errònia. Tècnicament és molt inversemblant. Però nosaltres podem participar en aquesta discussió com a part afectada en el nostre benefici. Que és evitar que s’instrumentalitzi indegudament, i alhora aprofitar per recordar-li a Luxemburg com Espanya s’està saltant les seves decisions sobre qüestions prejudicials. Per exemple en el cas Junqueras. Espanya ha posat sobre la taula un problema molt gros, com és marxar del principi de confiança mútua. Això és un problema molt seriós i una carpeta complicada per a Europa. Perquè si de cop i volta els Estats comencen a desconfiar els uns dels altres, se li’n va en orris tota la política de cooperació judicial.

L’Estat espanyol reclama l’entrega dels exiliats apel·lant a aquesta confiança.

Sí, però el que diuen els tribunals belgues és que no poden prendre acríticament una decisió que pugui vulnerar drets humans. Perquè el conveni de drets fonamentals de la Unió Europea és vigent tant a Bèlgica com a Espanya. Aquesta és una qüestió molt més important que la discussió sobre una directiva. És una patata calenta i creiem que el TJUE se la mirarà bé, i confiem que també la resolgui bé.

La interferència constant del poder judicial en l’àmbit dels parlaments, és a dir, en el legislatiu, què suposa jurídicament?

"La descompensació del sistema de separació de poders a Espanya és brutal"

La descompensació del sistema de separació de poders a Espanya és brutal. El poder judicial no té avui dia cap contrapoder i, per tant, l’abús de poder, la imprevisibilitat de la llei o la falta de seguretat jurídica depenen del voluntarisme de qui administra aquest poder. Tenim un problema seriós. Mentre no hi ha hagut tensió, no passava res i es feia veure que el sistema d’interrelació de poders funcionava basat en el suplicatori. Però en aquest sistema, en el moment en què hi ha hagut tensió política, un jutge li pot dir a un Parlament sobre què pot opinar i sobre què no. I qui pot ocupar un escó i qui no.

El requeriment del Tribunal Suprem als presos sobre l’indult és un tràmit convencional? Creu que l’indult és una solució per als presos?

"No he vist mai un requeriment sobre l'indult als presos com el del Suprem. No el pensem ni contestar"

Jo no ho havia vist mai. Crec que això no està ni a la llei. Imagino que intenten fer el tràmit tan llarg com sigui possible. Però per convenciment propi i per ordre dels meus clients, aquesta qüestió la tenim molt clara, no ens interessa ni ens ha interessat mai l’indult. No parlo, no demano ni opino sobre indults. Així que aquest tràmit ni el penso contestar. L’indult no soluciona el problema. L’indult deixa en llibertat un client, i això ja és molt. Però deixar en llibertat algú que està indegudament empresonat o desproporcionadament sancionat és més una solució per a ells que per a nosaltres, a la vista del que els pot caure d’Europa. Sense una solució global la repressió durarà molt de temps, i això va més pel terreny de l’amnistia que no pas amb pedaços.

És factible jurídicament l’amnistia?

Jo m’he de fiar dels experts que ho plantegen i m’asseguren que és factible. Però l’amnistia depèn d’un altre poder, com és el legislatiu, i em sembla bastant inversemblant pensar que un acord polític global no pugui donar lloc a una amnistia. Crec que són excuses per no abordar el tema. Crec que una amnistia és perfectament possible, i igual de complicat que reformar el Codi Penal, per a la qual cosa també necessites unes majories reforçades. L’amnistia és una solució política a un conflicte polític, i això no té a veure amb nosaltres, els advocats.

Creu que es reformarà el Codi Penal per eliminar el delicte de sedició?

"Eliminar el delicte de sedició és una demanda de racionalitat jurídica, de sentit comú jurídic i de drets humans"

La veritat és que no ho sé. S’hauria de treure, perquè aquest és un delicte que no s’aguanta per enlloc. Però crec que això va molt més enllà del nostre cas. No han de treure la sedició per nosaltres, sinó per tothom. És una demanda de racionalitat jurídica, de sentit comú jurídic i de drets humans; una demanda que persegueix canviar un model en què la sedició serveix com a arma de repressió en societats de tot el món des de fa segles. Quan analitzes en què es basen les repressions polítiques arreu, sempre surten les mateixes idees: la traïció, la sedició i la rebel·lió. La sedició és una arma repressiva.

El seu pare i la seva mare eren militants trotskistes exiliats. Vostè és fill d’Arturo Van den Eynde, que en la lluita antifranquista era conegut com a Aníbal Ramos i va ser fundador del PORE (Partit Obrer Revolucionari d’Espanya). El fet de provenir d’una família molt compromesa amb la lluita política democràtica l’ha influït a l’hora de defensar personalitats polítiques com Junqueras, Romeva o la resta d’encausats pel procés?

Sí, suposo que ningú es pot despendre de la seva ideologia. A mi m’ha fet empatitzar molt amb els meus clients la tradició política republicana i internacionalista, en què sintonitzem molt. També que sigui molt poc nacionalista. Tan poc nacionalista com tan favorable a l’exercici del dret a l’autodeterminació que han defensat diverses concepcions polítiques internacionalistes, com el trotskisme i el POUM d’Andreu Nin. Això fa que em senti més a prop dels meus clients, però la meva feina és tècnica. Tant que ara, quan em veig al documental, em sorprenc a mi mateix, perquè jo allà estava treballant. Estava a la sala d’operacions operant. I això nosaltres no ho podem oblidar. Cadascú té la seva ideologia en la seva vida, però la nostra feina és tècnica des del punt de vista jurídic. I l’únic que m’interessa és guanyar el cas.

Veig que està seguint la sèrie documental ‘El judici’ sobre el procés. Què li sembla?

"'El judici' és un documental històric impressionant"

Brutal. Perquè reflecteix el que va passar. Quan el veus, dius: això és el que va passar. És un documental històric impressionant. Quan es vegi d’aquí a 50 anys, es podrà percebre perfectament el que va passar. No sé quin és l’impacte o la incidència, però és un molt bon document.

El Col·legi de l’Advocacia de Barcelona està en procés electoral. Com ho veu?

Jo no em fico en política, tampoc la col·legial, tot i tenir una opinió formada tant en política com sobre el Col·legi. No sé què votaré, però intentaré que sigui per un programa i uns valors amb els quals sintonitzi. I si porto quatre anys bastant apartat del Col·legi, és per alguna raó. I no cap és altra que no ha representat el meu pensament ideològic i polític. És absurd dir que l’activitat col·legial no és política. Tot és política. Després de l’1 d’octubre, assabentar-me que el Col·legi donava un premi a la Guàrdia Civil o veure que plantava el president del Parlament, com també va plantar el Tribunal Russell quan va discutir sobre el conflicte entre Israel i els palestins, són situacions que em generen desafecció. No sé què faré, però votaré amb molta consciència.