Els somnis trencats de Melilla dormen entre cartrons a Casablanca: "El meu germà va morir a la tanca"

De tantes vegades que s'ha saltat, el mur de formigó es balanceja des de la base només recolzant el peu. Un cop a dins arriba una olor d'orins i escombraries que augmenta segons s'aparten les branques de la figuera i la mala herba. Hi ha munts de roba esquinçada, texans ennegrits, draps tacats de sang seca, samarretes trencades. Tots s'hi han canviat amb les velles peces, noves per a ells, que els ha donat una associació de l'església, diuen. A les cares només hi ha derrota, en el millor dels casos. En els pitjors, ferides que encara supuren, embenats als caps, mans i cames, celles amb punts de sutura, fronts oberts pels cops i ulls vermells que miren entre curiosos i espantats.

La gentada es va apartant a poc a poc, però el noi es queda immòbil i en silenci. Si li preguntes respon, encara que està tan nerviós que els seus companys han d'ajudar-lo a trobar les paraules. Es diu Mohamed Abdelbsad. Té 17 anys, els ha fet fa molt poc. "El meu germà va morir saltant la tanca de Melilla", aconsegueix dir per fi. N'està segur, perquè ho va veure amb els seus ulls. Ho va veure quan els gendarmes marroquins el van portar a l'esplanada al costat de la tanca on apilaven els cossos, inerts o adolorits, dels refugiats que no van aconseguir entrar a Melilla el fatídic divendres 24 de juny. "No em van deixar acostar-me. Li vaig demanar per favor als gendarmes. És el meu germà!, jo els cridava, però no em deixaven moure'm", diu el noi.

Van sortir junts del Sudan fa més de dos anys. En un camp de refugiats de Darfur, al Sudan, segueixen la mare i els dos germans que encara conserva. El seu pare va morir quan era petit, més petit que ara. El van matar les milícies rebels d'una guerra que per ell ha estat sempre el que és quotidià. "Per això vam decidir marxar. Mai ens hem separat. Només una vegada, quan intentem creuar amb barca a Itàlia. I ara per buscar un lloc on creuar la tanca", apunta. "M'he quedat sol", lamenta entre la multitud de compatriotes que s'escampen als carrers de Casablanca, a 500 quilòmetres al sud de Nador, on han estat allunyats forçosament després de l'intent.

Els germans Abdelbsad van intentar saltar la tanca de Ceuta 21 vegades i sis més la de Melilla des que van arribar al Marroc l'agost passat, travessant Algèria d'amagat. Aquest ha estat el seu darrer salt junts, però la seva mare no en sap res. Només ha parlat quatre vegades amb ella des que va marxar. "No seré capaç de dir-ho. No tinc forces", assegura. "Sé que va morir. Ho vaig reconèixer per la roba. Tenia els ulls tancats i no es movia. Volia pensar que era viu, però al final els marroquins van començar a separar els vius dels morts. I el meu germà el van posar amb els morts. No sé quants n'hi havia, eren desenes".

Encara no sembla fer-li mal. En realitat, no ha tingut gaire temps per assimilar-ho. Dues hores després que l'agafessin i li lliguessin les mans a l'esquena amb una brida, els gendarmes marroquins el van ficar en un autobús que no es va aturar fins arribar a la localitat de Chichaoua, encara 400 quilòmetres més al sud de Casablanca. Allà van deixar-hi a centenars, il·lesos o ferits.

Lluny de la frontera amb Ceuta i Melilla que el Marroc ha promès protegir a canvi de pau diplomàtica, fons europeus i el vistiplau del Govern espanyol als seus plans per al Sàhara Occidental ocupat. Però molts han tornat a Casablanca, al cap dels dies, caminant, fent autoestop o amb autobús, si algú els dona diners per al bitllet.

Dormen en cartrons a terra del que una vegada va ser una escola, però també a voreres, a parcs i descampats, a les portes d'estacions dels barris pobres. No estan amagats, diuen. Estan a la vista de tots, a la cantonada, escampats a la via pública, sense res més a fer que esperar.

Ningú no els mira, ningú els parla. No els donen menjar ni feina. Però la policia els deixa ser aquí. És el pacte tàcit que han segellat des de fa un temps. Els deixen els carrers de les ciutats perquè no siguin a les muntanyes properes a Espanya. Ho diuen gairebé tots, paraula per paraula. Però ells continuen organitzant la seva entrada, perquè els hi va la vida. I quan fixen una data, comencen a acostar-se a les muntanyes del nord. Els que no ho aconsegueixen són enviats al sud, i la roda macabra que els nega Europa segueix girant i ells segueixen morint, moltes vegades sense que quedi rastre del seu pas pel món.

Jalal Jamal, també sudanès, també de 17 anys, ha estat molt a prop de la mort. En sentit literal i metafòric. Una bretxa enorme plena de punts li solca el front encara inflamat. Però això no és res. Es descobreix la camisa de quadres i només hi ha cicatrius al cos desnodrit. Les de l'últim intent s'encavalquen amb les anteriors. N'hi ha de producte de les tortures en un centre de detenció libi, n'hi ha de talls vells d'altres salts. I hi ha les raspadures recents, amb la crosta ja deixant-se anar, de l'última caiguda, gairebé dins de Melilla.

"Estava enfilant-me a la segona tanca, però els marroquins van estirar-me dels peus i em vaig donar un cop amb el cap al filat", diu. Després va arribar la pluja de pals. "Em van arrossegar. Hi havia molts gasos lacrimògens. Em vaig desorientar i em pegaven tota l'estona", descriu. Afirma que és un dels cossos que surt en aquests vídeos dantescs que van anar circulant hores després.

Quan va tornar en si, a l'ambulància, ja hi havia un cadàver al costat. No sap per què va morir, només que tenia "la cara plena de sang". "Em van portar a l'hospital de Nador i em van cosir molt de pressa. Estava ple, hi havia molta sang i molta gent", narra. Hi va veure un altre cadàver, però el cosien sense anestèsia i el dolor no el va deixar fixar-se en res més. "Quan van acabar em van portar de tornada a la tanca. Em van ficar en un autobús i em van portar a Chichaoa. Hi havia molts ferits greus al meu costat. No sé quants. Els gendarmes no ens deixaven girar el cap. S'havia de mirar a terra". Van ser deu hores de camí.

Tots els testimonis coincideixen. Van morir més dels que diu el Marroc. També més dels 37 que comptabilitzen algunes ONG. I cal afegir-hi els que han anat morint amb el pas dels dies als hospitals. O després de ser abandonats al mig del no-res. O en el mateix trajecte cap al no-res. Diverses persones asseguren que hi va haver morts als trasllats. "L'autobús es para en un poble i baixen el cos. Nosaltres seguim i ningú se n'assabenta de res", assegura un altre noi jove amb el braç en cabestrell i una vella crossa en què encara es pot recolzar.

Els que no es poden moure jeuen tapats amb taques sobre matalassos infectes, a recer de la nit a les velles aules d'una escola. No hi ha vidres a les finestres. No hi ha aigua ni menjar. No hi ha medicines ni atenció sanitària. Alguns fa una setmana que són allà, però altres, com Jamal, viuen en aquest edifici des de fa set mesos.

És el camp base entre intent i intent. Va pensar que no trobaria res pitjor que Líbia, però almenys allà, diu, de vegades es podia trobar una feina mal pagada per estalviar i pujar a una pastera. Però tantes vegades són interceptats al mar i tornats i tants riscos comporta per a ells el simple fet de sortir al carrer que no va veure més sortida que la ruta cap al nord del Marroc. "Aquí no et pots guanyar la vida, no pots treballar. No hi ha interacció amb els marroquins", resumeix.

A les deu de la nit tocades ja no es veu res entre els murs de la vella escola. Diversos refugiats adverteixen que el barri és el perillós, almenys per a qui té alguna cosa digna de ser robada. Els taxis per aquí, diuen, deixen de passar en pocs minuts. El mur torna a moure's només recolzant el peu. No durarà gaires més dies dret.

Al carrer l'il·luminen els fanals i els nens amb gel·laba juguen a futbol a la porta de casa seva. Mohammad Abdelbsad els observa agafat de la mà d'un company. "Em penedeixo de tot. No sé si ho tornaré a intentar. Molts dels que són aquí ho faran, però jo he pagat un preu molt alt", reconeix. "Europa per a mi ja no seria igual. Si creuo ho faré molt trist", afegeix.

Ni tan sols intentarà recuperar el cos del seu germà. "No tinc cap paper, cap document. Aquí no tenim cap dret, per què tindria el dret d'enterrar el meu germà?", insisteix. "Ho he perdut tot. No hauria d'haver sortit mai del Sudan", apunta. Només eren dos nens que s'escapaven de la guerra.