Els mitjans encara presenten mancances recurrents a l'hora d'informar sobre la violència masclista

El tractament que els mitjans de comunicació fan de la violència masclista encara presenta exemples de mancances importants, si bé la situació ha millorat si es compara amb anys enrere. La formació, la major conscienciació social i també periodística al voltant del tema i la sensibilització portada a terme per organitzacions feministes expliquen uns progressos que, malgrat tot, no són suficients. Aquestes són algunes de les conclusions de l'informe anual elaborat per l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), que s'ha presentat aquest dilluns al Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC). L'estudi, que porta per títol Impacte de les recomanacions sobre el Tractament de la Violència Masclista als Mitjans de Comunicació, s'ha elaborat per dotzè any consecutiu i ha analitzat totes les informacions sobre el fenomen aparegudes durant el 2018 a sis diaris generalistes: El Punt Avui, El Periódico de Catalunya, El País, La Vanguardia, El Mundo i l'Ara.

"La violència de gènere es cobra dues vides vides en 24 hores", "Les onades de calor disparen els crims per motiu de gènere" o "Una altra dona que va denunciar mor apunyalada" són només tres dels exemples de titulars dels mitjans analitzats publicats l'any passat que contravenen les recomanacions sobre el tractament del tema fetes pel CPC. Bàsicament perquè situen com a causant de la mort un concepte abstracte com és la violència de gènere, sense assenyalar l'autor real dels fets, és a dir, un home; o, directament, arriba a culpabilitzar les víctimes, ni que sigui de forma indirecta -"va denunciar"-, dels fets. L'informe subratlla que és imprescindible mostrar que els "perpetradors dels feminicidis són homes legitimats per un sistema patriarcal que els empara" i que no s'ha de dissimular això "amb fórmules que inclouen subjectes abstractes i verbs polisèmics".

Segons han destacat durant la presentació Marta Corcoy i Cristina Guiu, dues de les autores de l'estudi, la majoria de peces informatives es dediquen simplement a descriure els fets i acostumen a ser d'una extensió breu, mentre que les més llargues tenen un component més de balanç o sensibilització. En total, la qüestió s'ha tractat en més de 400 informacions, de les quals quasi totes (el 94%) són informatives i només una petita part (6%) d'opinió. Amb tot, però, adverteixen que encara n'hi ha d'extenses dedicades només a descriure l'agressió, un fet que consideren "perillós" perquè "quan més llarga és la informació sobre un fet tant concret com l'assassinat d'una dona, més fàcil és caure en el groguisme". Ara bé, destaquen que l'extensió mitjana de les peces ha crescut, un element positiu perquè fonamentalment és degut a l'increment d'informacions d'anàlisi o de balanç, que contribueixen a mostrar la violència masclista com un problema estructural i no com un succés aïllat.

Una altra de les qüestions que aborda l'informe, i que ha generat cert debat a la presentació, és l'anonimat, que segons les recomanacions s'hauria de mantenir tant per a les víctimes com per als agressors. La realitat, però, és que tot i que s'avança cap aquesta línia, encara es protegeix més l'anonimat dels agressors i, per exemple, hi ha peces informatives que no esmenten el nom de la víctima, però sí la seva adreça, de manera que l'anonimat no es garanteix. Amb tot, des d'alguns àmbits -com ara des del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB- es defensa la necessitat d'explicar la vida de les víctimes -sempre amb el permís de la família-, per mostrar que "eren dones normals i que això [la violència masclista] li pot passar a qualsevol", a banda de poder identificar l'agressor.

Al voltant de l'anonimat, en les fotografies conviuen el que l'ADPC considera "bones pràctiques", com ara les "fotos de recurs, les institucionals i les fotos sobre actes de rebuig" de l'agressió, amb les que tenen "relació amb la víctima", que representen el 26% del total i que mostren, per exemple, els llocs dels fets, que poden incorporar detalls "pels quals la víctima pot perdre l'anonimat". A més a més, el 4% de les imatges mostren el cadàver de les víctimes o el moment en què se'n fa l'aixecament, un tipus de recurs que l'entitat rebutja mostrar. A nivell de fonts, es denuncia que encara hi ha poca presència "d'experts i expertes en les informacions", mentre perviuen, si bé un percentatge baix, les «fonts no qualificades», com familiars i veïns, que no aporten res significatiu a la informació. I, fonamentalment, el que fan és alimentar el sensacionalisme i reforçar els estereotips.

Posar el focus en l'agressor

El treball dedica una part important a l'anàlisi dels titulars i denuncia que hi ha una cinquena part de les peces "en què el subjecte de l'acció és l'autor [de l'agressió], aquest es presenta com a subjecte el·líptic, és a dir, sense cap element identificable". Per a l'ADPC, "és necessari posar el focus en qui és el responsable de les agressions i els feminicidis, perquè amagar-ho de forma impersonal o eludint els subjectes contribueix a desdibuixar la realitat dels fets". També es denuncia que diversos titulars -el 6,6% del total- fan al·lusió al modus operandi de l'assassinat, un fet que no aporta res més enllà de la «morbositat» i el "sensacionalisme". Tot i que sigui en pocs casos -en 13 titulars- encara es manté el verb "morir", que novament "difumina la responsabilitat del feminicidi ocultant l'autor material dels fets".

L'informe recomana als mitjans "mostrar que l'acte violent té conseqüències negatives per als agressors", però la realitat és que la majoria dels titulars "no mostren les conseqüències per al victimari". Segons el recompte, menys de tres de cada deu titulars referents a agressions ho fan, ja sigui per explicar que ha estat detingut o empresonat, perquè s'ha entregat a la policia o perquè s'ha suïcidat o ha intentat fer-ho. L'ADPC considera important mostrar les conseqüències per als victimaris perquè així "se'ls aïlla i s'eliminen els espais de convivència amb aquests".