La manca de relleu generacional i la baixa rendibilitat deixen sota mínims la ramaderia del Pirineu

La crisi sanitària del període de la Covid-19, un increment dels costos de producció, especialment en el cas dels pinsos, la manca de relleu generacional i l'excés de burocràcia han empès a una situació crítica a l'activitat ramadera de les comarques del Pirineu. De fet, les xifres de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) indiquen que a finals de l'any 2024 a les comarques de muntanya (Alt Urgell, Alta Ribagorça, Aran, Cerdanya, Pallars Jussà i Pallars Sobirà) només hi queden 1.455 explotacions.  

Més enllà de l'impacte directe que suposa la falta de viabilitat econòmica de les instal·lacions, la situació resulta extremadament preocupant al Pirineu i, més concretament, a les comarques del Pallars, on aquesta activitat ramadera aporta un pes considerable al Producte Interior Brut (PIB) de l'economia de la zona. Sense aquest escut, la zona només conrea el turisme i els serveis, generant un monocultiu, que provoca l'expulsió dels habitants de les comarques i la precarització econòmica.

De fet, les dades del darrer Anuari Econòmic Comarcal, publicat pel BBVA i que fa referència a l'any 2024, situen el Pirineu com una de les zones que va encapçalar el creixement econòmic. Això sí, ho va fer prenent com a base els serveis personals, és a dir, comerç, turisme i activitats de lleure. Aquestes ja representen més del 40% de l'activitat. Aquesta situació ja s'ha traslladat en un impacte sobre el preu del lloguer per la pressió dels habitatges turístics.

Al Pirineu, la ramaderia extensiva s'ha vinculat a un model d'explotació tradicional i a l'economia familiar. Aquest es troba en perill per la manca de relleu generacional i el reconeixement a l'activitat, el que frena les incorporacions al sector. Altres elements que han afectat són la falta de consum de proximitat i els baixos preus que reben els ramaders per les seves produccions.

El sector de la llet, com a exemple  

El darrer episodi d'aquesta balada trista l'ha protagonitzat la Societat Agrària de Transformació (SAT) Brams, ubicada a Sort, al Pallars Sobirà. Més enllà d'esdevenir la darrera explotació lletera activa als Pallars, seus impulsors recorden, en un comunicat publicat a les xarxes socials, que "aquesta granja no era només una font de llet, era el cor del projecte. Un lloc de treball, d'aprenentatge i de comunitat". De fet, la mateixa estructura de l'explotació, una SAT, dona pistes sobre el tarannà del projecte: una societat agrupada al voltant de la producció, la transformació i la comercialització, però també en l'impuls de millores al medi rural i al desenvolupament agrari.

Les raons que hi ha al darrere del tancament de la SAT Brams no difereixen molt de la resta d'explotacions ramaderes de Catalunya. En primer lloc, la manca de relleu generacional. En l'esfera global, l'edat mitjana dels agricultors i ramaders supera els 60 anys. A més, per cada productor menor de 40 anys, n'hi ha tres de més de 65. En paraules dels propietaris de la granja del Pallars, el context empeny "a prendre una decisió difícil però necessària".

A aquest factor, s'hi sumen altres com les dificultats d'accés a la terra i l'escassa rendibilitat del model tradicional de les explotacions. Aquest darrer explica de forma clara alguns dels problemes que s'han trobat les granges lleteres del Pirineu, les quals perdien diners pel simple fet de produir llet, ja que els excedents de la producció han fet ensorrar els preus que reben els ramaders. L'excés de burocràcia i les dificultats per a donar sortida als citats excedents han deixat el sector a la corda fluixa.

Sense possibilitat d'inversió  

En el cas de la manca de sortida de l'excedent de llet, els problemes es remunten al tancament de la cooperativa Copirineo. L'entitat, fundada el 1961, va tancar les portes el 2013, amb uns deutes superiors als set milions, després de la pèrdua progressiva de socis que aportaven producció pel baix preu de la llet. La cooperativa era l'empresa més important en aquell moment de la Pobla de Segur (Pallars Jussà), per la qual cosa, el cessament de l'activitat va ser un cop dur per la zona.

Més d'una dècada després, l'exemple de Copirineo serveix per a exemplificar que la crisi de la ramaderia del Pirineu és una tendència prolongada. Tal com afirmen els propietaris de la SAT Brams, "teníem una explotació sobredimensionada, en la qual calia invertir per a evitar tantes despeses, i no sabíem si recuperaríem els diners que ens anàvem a deixar". Un altre element a analitzar, segons els ramaders, són els costos de producció, que se situen per sota el preu que reben per cada litre de llet. Aquest valor se li ha d'afegir els sobrecostos en pinsos, els requisits sanitaris i les necessitats de modernitzar les granges.

Des del sindicat Unió de Pagesos (UP), s'adverteix que les autoritats de la competència han ignorat les reiterades denúncies sobre les concertacions de preus per part de determinades indústries. En un comunicat, UP afirma que "la fixació concertada del preu de la llet de la marca de distribuïdor en el canal detallista condiciona tota la cadena alimentària, ja que determina el preu que paga la indústria per la llet i, en conseqüència, el que rep el ramader. Quan aquest preu és especialment baix no permet cobrir els costos de producció i perjudica greument els productors, que no tenen poder de negociació amb la legislació actual". D'aquesta forma, la situació desincentiva la inversió i la innovació, provoca el tancament d'explotacions i condueix a una banalització de la llet com a producte, a més d'afectar-ne la qualitat i comprometre la sostenibilitat del sector primari.

Sagnia de tancaments  

Les dades aportades pel mateix sindicat indiquen que a l'inici del 2018, el nombre d'explotacions lleteres a Catalunya era de 550; actualment, s'ha reduït a 340. Davant d'aquesta sagnia, UP exigeix "transparència i diligència a les autoritats competents per a garantir el funcionament correcte del mercat i la protecció dels productors de llet".

Per la seva banda, la responsable del sector de la llet de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), Roser Serret, recorda que "els ramaders hem arrossegat més de dues dècades amb preus baixos, el que ha dificultat enormement pensar a fer qualsevol inversió tecnològica". A part de la manca de relleu generacional, Serret afegeix el dèficit de personal qualificat, no només per a les tasques del camp, sinó per a gestionar la burocràcia que requereix una explotació. Respecte al model de granja que s'ha plantejat, la ramadera lamenta les limitacions de 800 animals per granja, que han frustrat el redimensionament del sector per a ser més competitiu en costos.

Malgrat les vicissituds pròpies del sector de la ramaderia làctia del Pirineu, aquest àmbit no s'escapa d'altres reptes pendents per a evitar la seva desaparició. Entre aquests, es troben la manca d'incentius econòmics per a fer rendible un model agrícola tradicional, la complexitat per a l'accés a la terra, la manca de formació especialitzada i la desconnexió entre les polítiques agràries i la realitat del món rural.