El discurs neoliberal contra les pensions públiques acumula 45 anys de pronòstics fallits

Des de fa més de 45 anys les prediccions més alarmistes sobre la fallida del sistema públic de pensions dominen el discurs neoliberal. Amb el pas dels anys, la pressió dels mercats financers, els bancs i les asseguradores per retallar les pensions públiques ha anat a més. Proliferen els informes, documents, papers o anàlisis que insisteixen que les pensions públiques no són sostenibles i que cal escometre reformes que inclouen retards en l'edat de jubilació, menors prestacions o avançar cap a models de capitalització privada en el qual cadascun estalvia per a la seva pròpia pensió personal en lloc del model de repartiment, en el qual les pensions les paguen les cotitzacions socials dels treballadors actius. No obstant, la tan anunciada fallida de les pensions públiques no acaba d'arribar.

Els primers auguris negatius dels neoliberals sobre la viabilitat de les pensions públiques van començar a sentir-se tot just estrenar-se la dècada dels anys 80 del passat segle XX. Juan Torres, catedràtic jubilat d'Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla, certifica la data de naixement d'aquest discurs neoliberal: "La gana pel caramel de les pensions sorgeix gairebé des del mateix moment en què els mercats financers comencen a ser rendibles a principis dels anys 80. Ja llavors el que es buscava era la privatització de les mateixes".

Torres cita el cas del que va passar el 1980 a Xile, llavors un país sota la fèrria dictadura d'Augusto Pinochet. El govern xilè va reemplaçar el seu sistema de repartiment per un llavors inèdit model de capitalització individual obligatòria bastant radical seguint les directrius neoliberals de l'Escola de Chicago encapçalada per l'economista Milton Friedman. El país sud-americà va ser considerat llavors un laboratori de proves per al que vindria després. "Curiosament, aquell experiment va deixar en el sistema públic les pensions de la Policia i de l'Exèrcit. Ja llavors devien intuir que allò podia sortir malament", afegeix Torres.

Més de 45 anys després, Xile és un dels països amb les pensions més baixes del món, segons OCDE. Malgrat això, el fracàs de l'experiment xilè no va impedir que després se n'hi sumessin d'altres: entre el 1981 i el 2007 més de trenta països a tot el món van substituir totalment o parcialment els seus sistemes de pensions de repartiment per sistemes basats en comptes d'estalvi individuals privats, segons la International Social Security Review.

No obstant això, no va ser fins a la dècada dels 90 quan va començar a establir-se una clara connexió entre l'auge dels fons privats de pensions i el discurs que calia retallar les pensions públiques. En l'última dècada del segle XX hi va haver una autèntica allau d'informes apocalíptics anunciant l'enfonsament definitiu de les pensions públiques. Llavors, la financiarització de l'economia i els mercats estava en ple apogeu. Des de llavors no hi ha hagut organisme o institució internacional, ja sigui pública o privada, que no hagi publicat la seva pròpia anàlisi sobre la sostenibilitat de les pensions.

Referent a això, és molt significatiu un informe publicat el 1994 pel Banc Mundial. Titulat Com evitar la crisi de la vellesa: polítiques per protegir la gent gran i fomentar el creixement (en espanyol), aquest informe advertia de la insostenibilitat de les pensions públiques i proposava avançar cap a un model mixt.

Aquest informe va ser considerat en el seu moment una mena de guia per als neoliberals. Onze anys després, el 2005, el Banc Mundial va publicar un altre informe canònic, complementari del primer, que també va tenir molta repercussió. Titulat Suport de l'ingrés econòmic en la vellesa al segle XXI, recomanava diversificar els models de jubilació mitjançant un sistema mixt que combinés la participació pública i privada.

Darrere d'aquest discurs s'entreveu una estratègia interessada. Fins i tot un moderat com Octavio Granado, antic secretari d'Estat de la Seguretat Social, reconeix que els plans de pensions són un negoci per a les asseguradores i sobretot per als bancs.

"L'estratègia des de llavors passa per fer creure a la gent que les pensions públiques no són sostenibles, que no tindran pensions públiques i que, per tant, si volen tenir pensió al final de la seva vida ha de ser com a conseqüència del que han estalviat. No obstant això, totes aquestes previsions catastrofistes s'han confirmat com a falses", comenta Juan Torres.

Amb la complicitat dels grans mitjans de comunicació, aquest discurs, instigat principalment per la gran banca, ha calat, almenys en una part de la població. A nivell mundial, entre 1995 i 2025 els actius dels fons de pensions en els mercats mundials han passat de sis bilions de dòlars (5,25 bilions d'euros) a uns 70 (61,2 bilions d'euros). A Espanya, segons l'Associació d'Institucions d'Inversió Col·lectiva i Fons de Pensions (Inverco), la patronal del sector, els actius dels fons de pensions han passat de 15.333 milions d'euros el 1995 a 138.113 a finals del 2025.

No obstant això, malgrat l'auge dels fons privats, la tantes vegades anunciada fallida de les pensions no arriba mai. "Encara que des de fa dècades s'anuncia de forma interessada la seva suposada insostenibilitat, el sistema públic de pensions segueix sent sòlid, equilibrat i capaç de garantir les prestacions presents i futures", intervé Nacho Álvarez, professor d'Economia a la Universitat Autónoma de Madrid.

Álvarez matisa que les previsions sobre la sostenibilitat futura del sistema s'han d'interpretar amb prudència. "La sostenibilitat depèn de factors incerts com l'ocupació, la productivitat, la immigració o el creixement econòmic", afegeix el professor universitari.

La veritat és que l'augment de l'esperança de vida, l'envelliment de la població i la caiguda de la natalitat envalenteixen els neoliberals a mesura que passen els anys. "La sostenibilitat de les pensions públiques no depèn només de la demografia", rebat Torres. "Els diners amb què es financen les pensions depenen de la productivitat, depèn del creixement econòmic, depèn de la distribució de les rendes", insisteix.

Davant la resiliència mostrada per les pensions públiques, l'ofensiva neoliberal fins i tot s'ha endurit. En els últims anys s'ha posat de moda posar el focus en el dèficit de la Seguretat Social. A Espanya, els neoliberals asseguren que aquest forat financer que deixen les pensions públiques a les arques de l'Estat és més gran que el que reconeix el mateix Govern. Es tracta d'un parany comptable que no reconeix les transferències de l'Estat a la Seguretat Social a través dels impostos. Al contrari del que passa amb la sanitat pública o l'educació, aquest discurs neocon sosté que el sistema ha de sostenir-se per si mateix.

"No és veritat que el finançament de les pensions hagi de dependre només de les cotitzacions socials. En quin lloc està escrit que això hagi de ser així? L'únic que es busca és fer por", conclou Juan Torres.

El 'fiasco' dels fons de pensions

Torres introdueix un altre element en el debat i assegura que són els plans privats de pensions els que realment són insostenibles per estar exposats als vaivens dels mercats. La seva última gran crisi va tenir lloc el 2022. Des de llavors, les aportacions dels estalviadors als fons han descendit. "Els que s'han enfonsat i els que han fet fallida no han estat els sistemes públics de pensions, sinó fons privats per dotzenes. El sistema financer és molt inestable, molt volàtil, molt perillós; estem en l'especulació i el valor d'aquests fons moltes vegades cau", explica Torres.

A més, els plans privats de pensions no deixen de ser mers instruments d'estalvi amb una escassa rendibilitat. "Els fons privats en realitat no són pensions privades, sinó una simple eina per al qual pot estalviar. I quan l'estalviador arriba a una determinada edat treu el seu estalvi. Però qui pot estalviar 300, 500, 600 euros al mes per tenir un fons de pensions privat?", planteja Torres. "És veritat que la seva rendibilitat no és molt alta", explicava en una ocasió Granado a Público.

Granado citava informes de l'OCDE per fer aquesta afirmació, però no fa falta anar tan lluny: Pablo Fernández, professor de l'IESE, institut vinculat a la Universitat de Navarra, publica cada any un informe sobre la rendibilitat dels fons de pensions. L'últim, amb dades entre 2010 i 2015, indica que la rendibilitat mitjana en els últims 15 anys dels fons de pensions a Espanya se situa en el 3,23%, molt per sota de la rendibilitat oferta per l'Ibex 35 (8,46%) en aquest mateix període o dels bons de l'Estat (5,84%).

A tall de conclusió, Nacho Álvarez assegura que l'envelliment de la població "suposarà un repte important per al sistema de pensions", però assegura que és "econòmicament assumible". Aquest economista afirma que la despesa en pensions a Espanya augmentarà del 12,7% actual del PIB al 15-16% el 2050, una xifra comparable a la que ja avui tenen altres països europeus. No obstant això, això no impedeix que les pensions segueixin sent perfectament sostenibles. "Aquest increment resulta lògic en una societat longeva, on l'Estat del benestar ha de seguir protegint a la ciutadania al llarg de tot el cicle vital", conclou Nacho Álvarez.