Dotze mesos d'indignació, dotze protestes sense precedents: crònica de la mobilització ciutadana després del 29-O

El 9 de novembre de 2024, la indignació va rebentar els carrers de València. Convocada amb un lema senzill i clar —Mazón dimissió— i amb el suport d'una gran quantitat d'associacions, organitzacions cíviques i sindicats, totes les previsions van quedar curtes i la plaça de l'Ajuntament es va omplir fins a vessar-se, amb una multitud que va desbordar els carrers adjacents. Feia molt de temps que no es veia una mobilització d'aquella magnitud.  

En certa manera, l'èxit de la manifestació va sorprendre molta gent. Ara bé, vist amb perspectiva, les imatges dels voluntaris travessant el pont que uneix la ciutat amb els pobles afectats per la DANA —batejat aleshores com a Pont de la Solidaritat— arribant des de tots els punts cardinals per ajudar a treure el fang de les cases i els carrers ja avisaven que alguna cosa estava canviant.

Aquella manifestació va tindre lloc menys de dues setmanes després de la DANA, amb la ciutat col·lapsada, tota l'àrea metropolitana sud i oest devastada, el metro i el tren sense servei (que no es reprendria fins més de mig any després) i sense gairebe transport públic. Tot i això, molta gent de les zones afectades va anar a peu fins al centre de València (des de la Torre, el poble afectat més pròxim, hi ha una hora de camí).

Una protesta nascuda de la ràbia  

Anna Oliver, presidenta d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV), va ser una de les persones que va idear i organitzar aquella convocatòria. Nascuda a Carcaixent (la Ribera Alta) el 1972, va viure de petita la pantanada de Tous de 1982, i veure aquelles mateixes imatges repetides no la va deixar indiferent: "És una protesta que sorgix fonamentalment de la ràbia, de veure aquelles imatges dantesques, el nombre de víctimes i la previsió que en foren moltes més, i la poca reacció de l'Administració."

Oliver assenyala també que hi havia la intenció d'ocupar l'espai de la protesta des del progressisme per evitar que l'extrema dreta se n'aprofités: "Coneixent com funciona l'extrema dreta i com juga amb les emocions i el dolor, era necessari ocupar l'espai de la protesta des dels demòcrates i alçar la veu per tota aquella gent que, en aquell moment, no podia fer-ho."

La manifestació se celebra menys de dues setmanes després de la DANA. De fet, tal com explica Anna Oliver, el 30 d'octubre, és a dir, l'endemà mateix de la DANA, es van reunir en línia representants de diverses entitats per valorar la necessitat d'una resposta i "acordar uns eixos molt bàsics per facilitar l'adhesió del màxim nombre possible de col·lectius i persones". La convocatòria es va fer pública l'endemà, 31 d'octubre.

"No hi ha logotips, no hi ha representants d'entitats a la carta inicial; es busca un lema i un manifest senzills, però de denúncia, oberts a l'adhesió tothom, i alhora s'exclou la participació dels partits polítics", explica Oliver, ja que "des del primer moment teníem clar que no havia de ser una mobilització partidista." Els partits de l'oposició hi van participar, però no la convocaren. Això no va evitar, però, que des d'aleshores el PP continua afirmant que es tracta de mobilitzacions polititzades i manipulades.

Una resposta tan ràpida no era fàcil, però, a més, hi havia qui no la veia clara: "Es reberen moltes crítiques —pressió, fins i tot— perquè no es duguera a terme, ja que es pensava que era precipitada".  

Tanmateix, Oliver afirma que "la veritat és que nosaltres, des de la primera declaració, demanàvem que no volíem que les persones damnificades es desplaçaren a la manifestació, que ningú es posara en risc, però pensàvem que era molt important que es veiés la solidaritat del poble valencià en el seu conjunt cap a tots els pobles afectats". Així, "la majoria de la gent va reaccionar positivament i, efectivament, es desbordaren totes les expectatives".

Una flor que va fer primavera  

Si hi havia escepticisme respecte a la primera convocatòria, el desbordament de les expectatives no el calmà del tot. S'havia produït una manifestació massiva, però ¿es quedaria tot ací? La realitat és que novembre de 2024 va ser un mes de mobilització política contínua. El dissabte 23 de novembre se celebra una manifestació del sector educatiu, que ja estava convocada abans de la DANA i que ara es reformula, però també el dissabte següent, per commemorar el mes que havia passat des de la riuada, i que, a més, torna a omplir els carrers de València amb una capacitat de convocatòria molt semblant.

A partir d'aleshores, no s'ha deixat de convocar la mobilització corresponent cada mes. Només l'apagada elèctrica d'abril, que ocorregué just el dia en què hi havia una nova manifestació convocada —que, lògicament, es va haver d'anul·lar—, trencà esta constància.

Ni el Nadal —la tercera gran mobilització tingué lloc el 29 de desembre— ni l'estiu han parat una capacitat de mobilització que ha deixat fins i tot la primera vaga general d'àmbit del País Valencià de la història recent.

Una mobilització inèdita  

No sols per les xifres massives de les primeres convocatòries, sinó sobretot per haver mantingut la tensió de la mobilització durant tot un any, la protesta per reclamar la dimissió de Mazón i que s'assumisquen responsabilitats polítiques per la gestió negligent de la DANA és inèdita al País Valencià. Però, igualment, no és fàcil trobar exemples al voltant d'una mobilització tan transversal i sostinguda en el temps.

A partir de març, quan s'organitzen les associacions de víctimes, estes passen a participar en les manifestacions i a encapçalar la pancarta unitària, encara que l'organització i la convocatòria continuen a càrrec de la plataforma que agrupa les diverses organitzacions i col·lectius convocants.

Mariló Gradolí, presidenta de l'Associació de Víctimes de la DANA-29 d'octubre de 2024, valora que "s'ha donat una resposta adequada, una resposta solidària de la societat valenciana amb la zona zero de l'afectació de la DANA, però que, a més, també ha servit com a reivindicació de la pròpia seguretat en un context d'emergència climàtica".

 Lluny de l'estigma de poble 'meninfot'  

Si hi ha un tòpic que salta a la primera per definir el poble valencià és, despectivament, el de "meninfot" (derivat de "me'n fot"), és a dir, que seria un poble al qual tot li dona igual, passota, individualista, que no protestaria ni reivindicaria. Ara bé, la mobilització ciutadana sorgida de la DANA posa seriosament en dubte este tòpic.

Per a Anna Oliver, qui assegura que reivindica des de sempre que "no som un poble meninfot", el que passa és que "som un poble que ha sigut històricament represaliat, amb l'afegit del component nacional", i assenyala la Transició com una època clau, quan "es va insistir molt en la repressió al moviment nacionalista i s'arribà a posar bombes a persones i entitats de la societat civil i cultural valencianista".

Això hauria portat a una "inhibició com a societat", ja que "hem aprés que, en el moment en què alcem la veu o protestem, ens la tallaran i hi haurà conseqüències". Ara bé, segons Oliver, en mobilitzacions com les sorgides de la protesta per la DANA, es veu que "quan arriba el moment i no es pot aguantar més, aleshores reaccionem i passem a exercir de manera activa la resistència que exercim quotidianament cada dia de manera passiva".

Per a Mariló Gradolí, "l'acompanyament que hem rebut les associacions de víctimes per part de les mobilitzacions ciutadanes ha sigut solidari, però també de dignitat del poble valencià, que s'ha posat del costat de les víctimes i ha reclamat les responsabilitats a uns governants que no han estat a l'altura". Gradolí assenyala també com a exemple "el referent de les víctimes de l'accident de Metro de València de 2006, un referent de lluita ciutadana, de perseverança i, finalment, d'èxit, encara que este tardara molt més del que tocava".

Repensar la mobilització després d'un any  

Tant Mariló Gradolí com Anna Oliver coincidixen en la necessitat de repensar i reformular les mobilitzacions després de dotze mesos. Per a la presidenta de l'associació de víctimes, "si després d'un any de mobilitzacions reclamant la seua dimissió, eixa persona no se n'adona, aleshores és que passa alguna cosa i potser caldrà canviar la manera de comunicar-li que ha de dimitir i interpel·lar els dos partits que li donen suport [PP i Vox]".

Gradolí valora que "la reconstrucció és també moral, no únicament física" i posa com a exemple "un govern que no està a l'altura" el fet que s'ha conegut recentment que els milions d'euros que es recaptaren des d'un compte solidari de la Generalitat per a afectats per la DANA han estat parats des d'aleshores.

"Per a nosaltres és una vergonya immensa que els diners donats solidàriament per la gent que va voler ajudar, amb l'agraïment infinit que professem als voluntaris, per exemple, estiguen abandonats en un calaix", valora Gradolí, que es pregunta: "¿què més ha de passar perquè algú dimitisca?".

Anna Oliver, per la seua banda, raona que les organitzacions que formen la plataforma que convoca les mobilitzacions estan "al servei de les necessitats de les associacions de víctimes", per la qual cosa "la protesta, més que una qüestió de números, és una qüestió de mantindre la reivindicació viva en el temps".

Pel que fa a si cal reformular les convocatòries, Oliver afirma que, de fet, ja s'està treballant en això, i que, en este sentit, "cada manifestació ha sigut diferent, amb un col·lectiu homenatjat en cada moment i ha comportat les seues dificultats corresponents". Com a exemple, posa el cas de la manifestació que va tindre lloc en Nadal de 2024, en la qual es va homenatjar el col·lectiu d'agricultors que ajudaren en les poblacions afectades després de la DANA, malgrat la dificultat que suposava desplaçar-se al centre de València amb els tractors.

"Però després hi ha hagut les Falles, hi ha hagut pluja, onada de calor, hem anat als pobles, com Catarroja, en una manifestació que es digué que havia reunit poca gent, però que ha de ser la més multitudinària que s'ha celebrat mai al poble", per tant, segons Anna Oliver, "estem contínuament reformulant la protesta i continuarem fent-ho mentre les víctimes ens demanen que seguim".

Dotze manifestacions en dotze mesos  

La mobilització, per tant, no pareix que vaja a cessar després d'un any. Este dissabte, 25 d'octubre, es va convocar una nova i multitudinària manifestació.

Així mateix, per al dimecres 29 d'octubre, quan es complirà un any exacte des de la tragèdia, l'Acord Social Valencià ha convocat unes marxes pels pobles afectats de la comarca de l'Horta Sud, que comptarà amb la participació de músics com Feliu Ventura, que recentment ha publicat un tema reivindicatiu, Quan el cel es torna negre, entre altres.