El saqueig del Partenó: així van acabar al Museu Britànic els frisos que reclama Grècia

El 1801, Thomas Bruce va dur a terme un dels grans saquejos d'art antic de la història: els marbres del Partenó. Atenes estava sota control otomà i el setè comte d'Elgin va aprofitar la seva condició d'ambaixador britànic per extreure la meitat de les escultures del temple de l'Acròpolis: uns 75 metres de fris, 15 mètopes i 17 figures dels seus frontons llueixen avui al Museu Britànic. 

En realitat, la seva intenció era decorar la seva mansió escocesa de Broomhall, però a causa dels seus problemes financers va optar per convertir la seva casa londinenca en un museu privat per exhibir els marbres i fer caixa. El projecte tampoc es va materialitzar i, arruïnat, va pensar a vendre'ls al Govern del Regne Unit, tot i que pel camí van desaparèixer algunes peces que havien estat emmagatzemades sense cura al pati del darrere d'un habitatge.

Abans de trobar una solució per afrontar els seus deutes, l'aristòcrata escocès s'havia revelat com un tipus ambiciós, fins al punt que va intentar endur-se, pedra a pedra, el temple de l'Erectèon. Quan va veure que no era possible, es va conformar amb una cariàtide, tot i que els seus homes es van fer amb antiguitats per tota Grècia. Com va ser possible cometre un espoli semblant? El Govern i el Museu Britànic argumenten avui que Elgin tenia un decret del soldà que autoritzava l'extracció dels marbres del Partenó.

Katia Fach Gómez i Catharine Titi posen en dubte la legalitat dels seus actes al llibre Arte secuestrado (Península), on aborden l'abús de poder dels països colonialistes amb l'excusa de conservar als seus museus el patrimoni de la humanitat, dels bronzes de Benín al bust de Nefertiti. "Mai va aparèixer el suposat firmà d'Elgin, cosa que des del punt de vista de la legitimitat legal històrica planteja seriosos dubtes", deixa clar Katia Fach, experta en litigació internacional, arbitratge, mediació i dret del patrimoni cultural.

Hi hauria, això sí, una carta del gran visir en funcions —no del soldà— adreçada als funcionaris otomans a Atenes, que va ser traduïda a l'italià, per la qual cosa no porta segell ni signatura. També s'especula que no es tractaria d'una traducció sinó d'un model, ja que falten per cobrir els noms, que sí que apareixen emplenats en una traducció a l'anglès. Sigui com sigui, a què autoritzava aquest text? Doncs a fer calcs, prendre mesures i buscar pedres amb inscripcions entre les runes, però no a desmuntar el Partenó.

Tanmateix, la traducció de l'italià a l'anglès modifica el significat de "qualche", de manera que dona a entendre que els homes d'Elgin podien acaparar "qualsevol" tros de pedra amb inscripcions i figures, quan només es refereix a "alguns" o a "uns pocs". Anys després, la Sublim Porta —el Govern de l'Imperi otomà— va negar que l'ambaixador tingués dret a apropiar-se dels marbres. Katia Fach recorda que l'espoli, a més, es va cometre en un territori ocupat per una potència estrangera.

"En un debat parlamentari sobre la compra, alguns polítics britànics s'hi van oposar clarament, qüestionant la manca de transparència en l'extracció de les peces. És a dir, ja en l'època hi va haver veus, aïllades però fermes, que van posar en dubte el trasllat dels marbres de Grècia al Regne Unit. Per això creiem que no va ser completament legal, cosa que justificaria que la restitució sigui avui sobre la taula en les negociacions entre ambdós països", explica la professora de dret internacional privat a la Universitat de Saragossa.

Tanmateix, la Llei del Museu Britànic de 1963 impedeix la devolució a Grècia, excepte que el Govern aprovés una nova norma que ho permeti. "A més de ser molt antiga, part de la societat britànica desitjaria una actualització del marc legislatiu que donés suport a la devolució dels marbres", explica Katia Fach, qui considera que "no té sentit que un monument concebut com una unitat estigui disgregat, malgrat que el Museu Britànic defensi que el repartiment en dos enclavaments facilita el seu accés".

Danys al Partenó  

Per facilitar el transport, els homes d'Elgin van serrar els blocs del fris, van retirar una cornisa i van trencar l'entaulament que subjectava mètopes, cosa que va debilitar l'estructura i va provocar ensorraments. Després del seu trasllat a Anglaterra, el 1816 el Parlament britànic va aprovar la compra de les peces, que Grècia reclama per exposar-les al Museu de l'Acròpolis, amb una galeria que s'alinea visualment amb el Partenó, alhora que qüestiona que el Museu Britànic, on es va eliminar la seva pàtina policromada, sigui el millor lloc per preservar-les.

"Els marbres han patit diversos incidents al llarg del temps, cosa que planteja dubtes sobre la seva seguretat i demostra que estar en un museu del denominat primer món no garanteix una protecció absoluta. Durant molt de temps s'ha utilitzat l'argument que retornar peces a països menys desenvolupats implica un risc per a la seva conservació, però perd força en el cas del Museu de l'Acròpolis, dissenyat específicament per allotjar els marbres en unes condicions tècniques òptimes", raona Katia Fach.

Tant ella com Catharine Titi sostenen al llibre Arte secuestrado que la devolució a Grècia s'hauria de dur a terme per la debilitat del fonament legal de l'extracció, pel dany causat al Partenó durant el desmuntatge dels marbres i pel principi d'unitat, reforçat per la infraestructura adequada amb què compta Atenes. A més, el seu retorn a casa "seria un senyal poderós que el moviment cap a la restitució del patrimoni cultural no només continua, sinó que va en augment", assegura Katia Fach.

"No són simples objectes, sinó símbols de cultures que han patit conflictes i traumes històrics", afegeix la professora de dret internacional privat, conscient que el Museu Britànic "tem establir precedents i obrir la porta a una allau de reclamacions, un plantejament hipotètic i exagerat". Per ara, explica, les negociacions entre Regne Unit i Grècia són molt discretes i les filtracions apunten a un préstec temporal o a un intercanvi cultural, no a una restitució permanent.

Catharine Titi, nascuda a Tessalònica, es mostra molt optimista. Creu que els marbres es retornaran i que l'únic que queda per determinar és quan. Tanmateix, també considera que acceptar un préstec temporal podria establir un precedent negatiu i dificultar una restitució definitiva, que "és l'única solució plenament satisfactòria des de la perspectiva grega", apunta l'especialista en litigació internacional, qui recorda alguns precedents de restitucions reeixides.

"D'una banda, destaquen els bronzes de Benín, peces africanes que estan sent retornades per museus francesos i alemanys. Un exemple molt positiu de cooperació internacional i de bona voluntat, tant institucional com privada. D'altra banda, els Països Baixos han adoptat una política i una legislació molt innovadores en matèria de restitució, després de reflexionar críticament sobre el seu passat colonial. Han decidit retornar de manera incondicional les peces l'adquisició de les quals consideren injusta i ja han restituït nombroses obres a Indonèsia", conclou Katia Fach.