El reformatori moral i sexual del franquisme: "N'hi havia prou de ser una dona dissident per ser tancada"

Rebels, dissidents, indòmites. Milers de dones que no encaixaven en l'ideal nacionalcatòlic van sofrir la repressió moral i sexual del franquisme, que es va valer del Patronato de Protección a la Mujer per sotmetre-les i tractar de reeducar-les. Encara que la seva creació és anterior, durant la dictadura es va convertir en un ferri sistema de control, també corporal, apuntalat per l'Església catòlica. N'hi havia prou només amb una denúncia —sense delicte, judici ni possibilitat de defensar-se— per ser tancada en un reformatori de la institució més longeva de la dictadura. Sorprenentment, va existir fins a mitjans dels anys vuitanta.

"Hi havia dos perfils: d'una banda, dones pobres d'entorns rurals; de l'altra, el gruix de les dones eren dissidents sexuals —lesbianes—, morals —embarassades fora del matrimoni, que surten molt o sospiren massa pels homes— i polítiques", explica la historiadora Carmen Guillén (Mazarrón, 1988), autora del llibre Redimir y adoctrinar . El Patronato de Protección a la Mujer (1941-1985) , qui en aquesta entrevista en vídeo descriu el Patronat com "una presó moral per a la meitat de la població" i "el major instrument del franquisme per controlar la població femenina".

Les dones i el franquisme

La dictadura franquista buscava una "dona submisa, abnegada, decent, l'únic horitzó vital de la qual era estar circumscrites a la llar, la família i la cura dels fills". Qualsevol divergència d'aquest patró era entès com a "perillós i potencialment contagiós per a la resta de les dones", afegeix la professora de la Universidad de Castilla-La Mancha Manxa (UCLM), experta en la història de la sexualitat a l'Espanya contemporània, en la repressió femenina i en els mecanismes institucionals de control del cos de la dona.

"L'Església, a través de les congregacions religioses que exerceixen el control de facto sobre les joves, és el pilar de càrrega del Patronato de Protección a la Mujer, que materialitza millor que cap altra institució el nacionalcatolicisme franquista", assegura l'autora de Redimir i adoctrinar ( Crítica ). "És impossible entendre la institució sense el pes fonamental de l'església catòlica, i la connivència de l'Estat fins a 1985".

Qualsevol podia denunciar a una dona rebel, encara que en la majoria dels casos els propis pares i famílies, "avergonyits pel comportament de les seves filles, les portaven al Patronato per tractar de redimir-les i adoctrinar-les". Després de sotmetre-les a proves psicològiques, morals i ginecològiques —per comprovar si eren verges—, eren destinades a diversos centres, alguns més oberts i uns altres "com una presó, amb reixes en les finestres i sales d'aïllament", comenta Carmen Guillén Lorente.

"Un cop dins, la vida estava travessada pel treball forçat, l'oració i el silenci. Les monges de les congregacions religioses venien el que cosien i manufacturaven a empreses externes. La religió s'entenia com l'única sortida per redimir-les. I limitaven les converses entre les internes per aïllar-les perquè, en el fons, el principal objectiu de la institució era anestesiar la seva capacitat crítica", sosté la doctora en Història Contemporània, que assegura que quan es rebel·laven eren sotmeses a vexacions, humiliacions i càstigs físics.

Quan van entrar en els reformatoris algunes amb prou feines tenien setze anys, per la qual cosa "els van robar uns anys fonamentals per a la seva formació personal i professional". Carmen Guillén parla d'un trauma individual, però també col·lectiu, doncs dècades després encara carregaven amb la culpa i l'estigma, que els ha provocat problemes psicològics com estrès posttraumàtic, ansietat, pors... "Explicar la seva història i ser escoltades està legitimant el seu relat de vida i les està ajudant a pal·liar el trauma", comenta la historiadora, convençuda que el Patronato de Protección a la Mujer va sobreviure al franquisme perquè la població desconeixia el concepte de la institució i què succeïa dins dels reformatoris de monges.

"La gent no qüestionava el paper ni la metodologia de les congregacions religioses i ho assumia com una cosa positiva. I quan les internes sortien no explicaven la seva història o, si ho feien, no les creien", explica Carmen Guillén, per aquest motiu "ningú va pensar en 1975 que calia tancar els centres perquè era un fenomen repressiu franquista". No obstant això, vuit anys després va morir una interna "en circumstàncies una mica estranyes" en un reformatori de San Fernando de Henares i es van revelar les condicions de les internes del Patronato, encara que la historiadora lamenta que la seva clausura es degués a l'eliminació dels pressupostos de l'Estat.

Segons ella, no hi ha hagut un exercici de memòria i encara queda molt per fer en matèria legislativa: "Necessitem incloure a aquestes dones com a víctimes de la repressió franquista; donar-les el seu paper dins de la història del nostre país; i, sobretot, aconseguir l'obertura total dels arxius per poder cobrir totes les peces del puzle de la institució, així com incloure-les en els plans d'estudi". "És important nomenar aquest tipus de violències i que, a més dels afusellaments, la presó o l'exili, també se citi una repressió específica i simbòlica cap a la dona, que es va materialitzar a través de la institució més longeva del franquisme", conclou la historiadora.

No et perdis el vídeo de l'entrevista a Carmen Guillén