És realment Rosalía? Com les estrelles del pop construeixen la seva imatge

És l'autenticitat el gran atribut de les estrelles del pop actuals? Quant té realment d'autèntic? Com ha aconseguit el pop apropiar-se d'una característica que sempre s'havia associat al rock? És Rosalía autèntica? I Taylor Swift, Billie Eilish o Shakira?

El rocker, com l'artista romàntic, sempre havia presumit d'autèntic, rebel i lliure enfront de la societat de consum que encarnava el pop. No obstant això, en la present dècada les grans estrelles del pop han abraçat l'autenticitat i, al seu torn, les empreses no van dubtar a usar la seva imatge per reforçar les seves marques.

Així ho va percebre el sociòleg i músic Hans Laguna (Sant Sebastià, 1979), autor de Yo siendo yo (Nuevos Cuadernos Anagrama), on analitza, com diu el subtítol de l'assaig, El teatro de la autenticidad en las estrellas del pop. Perquè mostrar-se com a autèntic no vol dir que ho siguin, encara que ho intentin posant en marxa diverses estratègies.

Així, ja no val amb ser una cantant, sinó que han d'escriure i compondre les seves cançons i, si pot ser, tocar algun instrument. Al concepte d'autoria podria afegir-se el d'emprenedoria, de manera que les estrelles serien empresàries de si mateixes o controlarien al detall les seves carreres i negocis.

La reinvenció de Rosalía

"Amb aquesta febre per l'autenticitat, les estrelles del pop han de demostrar que tenen agència i això passa per projectar una imatge d'autoria. Hi ha tota una performance al voltant d'aquesta idea que es reflecteix en els documentals, en els continguts que difonen a les xarxes, en les entrevistes que concedeixen als mitjans, etcètera. I l'autoria connecta amb el discurs autobiogràfic, ja que cada vegada més integren en els seus discos materials de la seva vida privada. Si elles componen les cançons basant-se en les seves experiències, té tot el sentit que adoptin un to confessional, autoral i autobiogràfic", analitza Hans Laguna.

El sociòleg basc documenta a Yo siendo yo com les estrelles del pop han "absorbit qualitats que tradicionalment eren pròpies del rock i d'altres gèneres concebuts com a autèntics enfront de la superficialitat i l'artificialitat del pop". Així, si en l'escena rock els canvis s'interpretaven com una falta d'autenticitat, en el pop es considerarien inherents a l'autonomia de l'artista, vegeu-ne la reinvenció constant de Rosalía, percebuda com un do.

“El canvi d'imatge, d'estil i de narrativa en cada disc és un imperatiu del mercat al qual es veuen empeses les cantants de pop, però el venen com el resultat de la seva inquietud artística i creativa, que en el cas de Rosalía implicaria una investigació més gran i una exploració d'un nou univers. O sigui, abans l'autenticitat passava més aviat per mantenir-se fidel a unes coordenades —com en el rock— i ara s'ha aconseguit projectar una imatge d'autenticitat a través del canvi constant”, afegeix Hans Laguna.

Les grans artistes, a més, han de ser espontànies i mantenir amb els seus fans la distància adequada entre la proximitat i la llunyania. "Són éssers que hem d'admirar perquè estan per sobre de nosaltres. No obstant això, també s'han d'aproximar perquè puguem identificar-nos i empatitzar amb elles", apunta l'assagista. Una de les eines és internet, encara que la cantautora nord-americana St. Vincent ha criticat que "l'autenticitat que t'arriba a través d'una pantalla o d'una plataforma de xarxes socials està completament viciada" i "sovint amaga males arts o cinisme". És, en definitiva, "una mentida".

Mostrar-se autèntic, a més, tanca una paradoxa. "La sinceritat practicada com a virtut social condueix a la insinceritat", escriu Hans Laguna en Jo sent jo. "Tots hem assumit que hi ha una part de performance o de teatralització en les nostres interaccions i en la nostra vida social, però com podem interpretar sincerament a una persona sincera?", es pregunta el sociòleg, com abans ja ho havia fet Lionel Trilling en el llibre Sincerity and Authenticity. "En el fons, això anul·la el propi concepte d'autenticitat".

Ser autèntic o, almenys, semblar-ho. Per a això, una altra de les estratègies és el discurs autobiogràfic —escrit, és clar, per una mateixa—, que "permet caracteritzar les pop stars com a genis que transformen les seves vivències en art", escriu Hans Laguna, que posa com a exemple el disc que va publicar Shakira després de deixar Gerard Piqué.

"Cada vegada tenim més informació sobre la vida privada de les estrelles. Llavors, elles rendibilitzen o capitalitzen aquest coneixement incloent-lo de forma més o menys explícita en les seves cançons", explica a Público Hans Laguna, encara que "aquest mandat de la veracitat autobiogràfica implica un empobriment de les possibilitats expressives de les cançons". Ho anomena "dictadura de la primera persona", on "hi ha un jo que li parla a un tu", la qual cosa provoca "un empobriment narratiu respecte a totes les possibilitats que s'han explorat en la cançó popular".

El sociòleg basc també analitza com mostrar la seva vulnerabilitat humanitza les estrelles i com, alhora, transformen aquest sofriment en obres d'art, que diria Billie Eilish. Salut mental, malaltia, desengany amorós, infelicitat sentimental... I, de nou, Shakira ensenyant-nos a "convertir la vulnerabilitat en força", mentre que altres estrelles del pop recorren al "llenguatge motivacional del món empresarial, sent elles mateixes grans empresàries".

"Insertats en el discurs neoliberal, aquests relats que reconeixen el sofriment es basen en una retòrica de la superació i del perfeccionament constant. Llavors, no estàs assumint el sofriment humà per se, sinó en la mesura que el pots superar. El cas de Shakira és molt clar, a més d'explícit: convertir les llàgrimes en diamants", reflexiona Hans Laguna.

Fredrika Thelandersson ho anomena vulnerabilitat rendible. "Sí, es reconeixen com a éssers sofrents. No obstant això, capitalitzen això fent-ne matèria central dels seus discursos. Mereixen empatia, però també admiració perquè superen aquestes adversitats i, a més, les converteixen en art", afegeix el sociòleg, que considera que "hi ha un doble joc". O triple, si tenim en compte que alguns discursos de superació li ballen l'aigua al neoliberalisme i fomenten la despolitització, ja que posen el focus en la responsabilitat individual i no en un sistema injust.

Finalment, Hans Laguna presenta l'artista com a marca que es ven a una altra marca. "Per al rock vendre's era un anatema, encara que en el pop actual això ha desaparegut. I no va en detriment de la seva credibilitat artística, sinó que fins i tot pot reforçar el seu estatus. Que Rosalía posi rostre a una campanya de Dior no és negatiu. Ella, que ha aconseguit projectar la imatge de la quinta essència de l'autenticitat, pot col·laborar amb qui vulgui. A més, per al públic jove ja no existeix aquest concepte de vendre's", conclou l'autor de Yo siendo yo. "Ara les estrelles són vehicles promocionals d'altres marques de forma desacomplexada". I autèntica?