Mor l'actriu catalana Gemma Cuervo als 91 anys

L'actriu Gemma Cuervo (Barcelona, 1934) ha mort aquest dissabte als 91 anys a Madrid, segons han informat fonts familiars.

Les mateixes fonts han informat que la capella ardent s'obrirà aquest diumenge 15 de març al Tanatori de la Paz (Tres Cantos, Madrid) a partir de les 10 del matí.

"Amb enorme tristesa comuniquem la mort de la nostra mare, l'actriu Gemma Cuervo, tan estimada i admirada per tots", ha assenyalat la família en un comunicat remès als mitjans.

Cuervo (Barcelona, 1934) compta amb una trajectòria de més de sis dècades en el cinema i el teatre, en els quals ha estat premiada amb nombrosos reconeixements al llarg de la seva carrera com el Premi Max d'Honor 2021, el Premi Nacional de Teatre (1965) i la Medalla de Plata de la Comunidad de Madrid (2018).

Per a les noves generacions, Cuervo és un rostre conegut pel seu treball en les sèries Aquí no hay quien viva i La que se avecina.

Va ser abans de res una incansable treballadora de les arts escèniques, amb una trajectòria de més de 65 anys sobre els escenaris, tant en teatres com en programes i sèries de televisió, amb els quals va arribar durant dècades a les llars espanyoles.

Interpretant clàssics universals o personatges televisius que li van donar gran popularitat, el seu rostre es va fer conegut en la dècada dels 60 en formar part de l'elenc d'espais dramàtics de la televisió pública, com Estudio 1 o Gran Teatro, al costat d'actrius de la talla de Concha Velasco, Lola Herrera o Rosa Maria Sarda.

En aquesta època va brillar pels seus papers en obres com Las Brujas de Salem, d'Arthur Miller, La importancia de llamarse Ernesto, d'Oscar Wilde, El castillo, de Kafka, o La vida en un hilo, d'Edgard Neville, que interpretaria al costat del seu marit Fernando Guillén.

Cuervo també va destacar en la faceta empresarial després de fundar amb Fernando Guillén la seva pròpia companyia de teatre el 1969, un temps en què el món teatral s'havia d'enfrontar a la censura de l'època.

La primera obra amb la seva companyia va ser El malentendido, d'Albert Camus, dirigida per Adolfo Marsillach, a la qual van seguir obres de Jean-Paul Sartre, William Shakespeare o Edward Albee, amb la qual van fer gires amb Fernando Guillén per l'estat espanyol i altres països.

Fernando Guillén i Gemma Cuervo, que eren anomenats afectuosament pels seus companys de professió com els Richard Burton i Liz Taylor espanyols, van tenir tres fills, dels quals Fernando Guillén Cuervo i Cayetana Guillen Cuervo van seguir la seva carrera artística.

La seva llarga trajectòria com a intèrpret en els escenaris, el seu amor al teatre, la seva figura pionera i el seu caràcter emprenedor van ser premiats per la Societat General d'Autors (SGAE) en 2021 en concedir-li el Premi Max d'Honor d'aquest any.

En ser-li concedit el premi, Gemma Cuervo recordava que havia “treballat moltíssim” durant tota la seva vida; “per sort, amb papers de gran qualitat. Si feia falta treballar nit i dia, ho feia. I sense oblidar-me mai dels meus tres fills i el meu marit, però el meu treball era molt important per a mi. És un plaer sense límits treballar en el teatre”.

Al llarg de la seva llarga carrera va interpretar més d'un centenar d'obres de teatre, una trentena de sèries de televisió i més de 60 pel·lícules.

"Ha estat una benedicció treballar amb els millors actors d'una generació, sobretot perquè no calia tirar d'ells, sabien el que feien", va declarar també Gemma Cuervo, que va confessar que gairebé mai s'havia atrevit a rebutjar un paper en considerar "una benedicció del cel" que es recordessin d'ella.

Entre les moltes obres teatrals en les quals va destacar figuren Los siete infantes de Lara i El castigo sin venganza, de Lope de Vega, Águila de blasón, de Valle-Inclán, Bodas de sangre, de Federico García Lorca, o La Celestina, de Fernando de Rojas, si bé no volia destacar cap personatge concret als quals va donar vida: “Todos los trabajos que he hecho los he amado profundamente”, assegurava.

No obstant això, va ser a la televisió on va aconseguir la seva major popularitat i va recollir un gran èxit amb el personatge de Vicenta a Aquí no hay quien viva, una sèrie que la va projectar davant noves generacions d'espectadors i de la qual guardava molt bons records.

Satisfeta amb la seva trajectòria i sense penedir-se de res, en els últims anys es va dedicar a “viure tranquil·la i a gaudir de la vida” donant “felicitat als altres" i rebent l'afecte de la seva família i dels seus companys; "Què més puc demanar!", deia.