Entrevista a Ara Malikian"Espero que el procés de regularització a Espanya sigui per a tothom, perquè els sahrauís no hi estan inclosos"

Protegit del sol i de la calor, Ara Malikian atén Público en una de les haimes d'Ausserd, el camp de refugiats sahrauís situat a l'est d'Algèria, en la qual s'allotja al costat d'altres cineastes i artistes. Fins allí han acudit per a sumar-se al festival internacional de cinema, FiSahara, que se celebra en els campaments des de fa quasi dues dècades i la fi última del qual és combatre l'oblit que enfronta la causa sahrauí.

Malikian sap alguna cosa d'això. Va néixer al Líban el 1968, país al qual s'havien vist obligats a desplaçar-se els seus avis, després de ser expulsats d'Armènia durant el genocidi perpetrat pels nacionalistes turcs durant la Primera Guerra Mundial. Els que es van anar de les que fossin les seves terres mai van retornar. Avui, malgrat que aquesta disputa territorial i ètnica continua donant estrebades, ha quedat enterrada en la memòria d'Europa.

Si la història dels avantpassats de Malikian està marcada per l'exili, la del músic està travessada per la migració. Sent encara un nen, els seus dots musicals el van portar a estudiar a Alemanya, on es va consolidar com un dels violinistes més coneguts del moment. Tot això es recull a Ara Malikian: una vida contra las cuerdas, pel qual la seva directora, Nata Moreno, va aconseguir el Goya al millor documental el 2019. La cinta va ser projectada i presentada per Moreno i Malikian en la XIX edició del FiSahara, clausurada dies més tard amb un concert del músic.

És la primera vegada que toca en un campament de refugiats?

Sí. Vaig estar en els camps de refugiats a les muntanyes de Beirut (Líban), en l'època dels refugiats sirians. Vaig jugar amb els nens, però un concert així ha estat la primera vegada i ha estat preciós. No és un auditori i no esperava que hi hagués silenci, a l'inrevés, esperava el murmuri, esperava la vida, els sorolls, la gent que passejava. Aquesta va ser la gràcia del concert, que estava superviu: alguns se n'anaven, altres tornaven, hi havia comentaris i era caòtic. Va ser molt bonic. M'ho vaig passar genial.

La seva família va tenir l'experiència, com els sahrauís, d'haver d'exiliar-se de la seva terra.

Sí, he estat refugiat i he hagut de migrar, encara que per sort mai he hagut de viure en un camp de refugiats. Comparat amb el que veiem al món, he tingut moltíssima sort. Als 14 anys vaig emigrar del Líban a Alemanya i allà, encara que em va costar, vaig tenir papers, dret a estudiar i després, a treballar. Estava integrat en la societat i no apartat com ho estan aquí els sahrauís o molts altres refugiats. Avui dia, des que les persones surten d'un país fins que tenen la regularització en un altre passa mitja vida, i això és molt trist.

No entenc per què el PSOE o qualsevol altre govern, partit o ésser humà no entén la causa dels sahrauís

Vostè va poder estudiar a Alemanya i prosperar perquè li van permetre romandre de forma regular al país. Va tenir una oportunitat.

Absolutament. És molt important que tots aquests joves que són acollits per un país no estiguin aturats i perdin el seu temps per regularitzar el seu estatus. Aquests joves, a més, migren amb tota la seva il·lusió i fan molts esforços per començar a treballar i enviar diners a les seves famílies. 

Aquí ens han explicat que hi ha gent que té els germans o marits a Espanya i viuen en una estació de tren i no han pogut enviar diners perquè encara no han pogut trobar feina.

Aleshores, imagino que veu amb bons ulls el procés de regularització aprovat a Espanya

Bé, òbviament em sembla molt bé. És una notícia meravellosa. Però espero que el procés de regularització sigui veritablement per a tots, perquè els apàtrides, que són els sahrauís, no entren en aquest acord.

Sí, els governs espanyols han donat puntades endavant a la qüestió sahrauí sense resoldre-la. Ara que ha passat uns dies aquí, què opina sobre el canvi de postura de Pedro Sánchez respecte al Sàhara?

Bé, jo m'involucro més en els assumptes humans i d'injustícies. De política no n'entenc. Òbviament, tampoc entenc per què el PSOE o qualsevol altre govern, partit o ésser humà no entén la causa dels sahrauís. M'imagino que és perquè hi ha interessos polítics, econòmics o per quedar bé amb un país o un altre.
Al meu cervell... a mi no m'arriba com s'ha pogut deixar penjat un poble quan és tan obvi que tenen els seus drets. Estan simplement silenciats. La causa sahrauí no interessa, no és mediàtica, hi ha coses que interessen més. Ara, per què [ho va fer]? No ho sé. Només podem indignar-nos i conscienciar els que estiguin oberts a saber sobre la causa.

Jo abans de venir aquí sabia molt poc sobre aquest assumpte. Encara sort que he vingut, perquè és una altra de les catàstrofes humanitàries que durant aquests últims 100 o 150 anys ha estat silenciada. Sembla que, simplement, no ha passat res.

Pel que explica, sembla que venir aquí l'ha remogut...

Quan era petit els meus pares i els meus avis creien que algun dia tornarien a les seves terres. Ara sé que no passarà.

Sí, moltíssim. M'ha remogut la història, la manera en què viuen, la dignitat que tenen els àrabs, l'amor a la seva cultura, a la seva identitat i la fe que tenen per retornar. El destí del poble del qual vinc, els armenis, és una mica semblant.

Tenim un desfasament de gairebé 50 anys respecte als sahrauís, perquè el nostre [el genocidi armeni i la seva expulsió de la regió de Nagorno Karabakh i l'actual nord-est de Turquia] va passar fa poc més de 100 anys. Quan era molt petitó, encara els meus pares i els meus avis creien que algun dia tornarien a les seves terres. Lluitaven i, com ningú els feia cas, duien a terme actes de terrorisme perquè es parlés de la causa armènia.

Ara sé que cap armeni tornarà, així que el que van fer els armenis va ser construir petites Armènies en la diàspora. Però després, fa tres anys, va succeir el mateix, una mica més petit, perquè Armènia va tenir una guerra amb l'Azerbaidjan i la van perdre. L'Azerbaidjan els va donar una setmana per deixar les seves cases, en què ara viuen els àzeris. Ara, els 200.000 armenis que vivien a la muntanya de Karabakh viuen a Erevan. Ningú ha parlat d'aquest tema. No interessa, no és mediàtic.

La història es repeteix.

Tota la història es repeteix. A més, els dirigents copien l'exemple d'altres: com això que han fet aquí ha funcionat, anem a fer-ho allà. A nosaltres només ens queda queixar-nos, perquè si no sembla que tot és normal i que està bé. Molta gent no coneix la història dels sahrauís, jo no la coneixia perquè no me l'han explicat. Llavors, si gràcies als vostres articles s'assabenten d'ella, no sé, 100, 100.000 o un milió de persones o una sola, ja és alguna cosa.

Als artistes de vegades ens diuen que ens quedem callats, perquè no som polítics. És veritat que no en sabem de política, però si ets artista és perquè tens certa sensibilitat. Crec que justament per això és el nostre paper destacar aquests assumptes, aquestes injustícies cap als pobles que estan patint i que sembla que volen que ningú en la societat ho sàpiga.

Els armenis, els palestins, els sahrauís... totes les calamitats que viuen ara es deuen, d'alguna manera, a la influència de les potències europees.

En aquestes terres abans no existien fronteres. Convivien tots amb tots sense problema. Però van ser colonitzats, es van marcar les fronteres i aquí va començar l'embolic.

Malgrat tot el que explica i dels avanços bel·licistes en algunes regions del món, creu que hi ha esperança?

Crec que, igual que el poble sahrauí, si no tens esperança no pots ser aquí. Nosaltres vam venir amb la meravellosa organització del FiSàhara, que fa un grandíssim esforç. Qualsevol persona que és aquí té la convicció de fer el món una mica millor, i això dóna esperança. Només veure que un és periodista, l'altre és músic, l'altre és actor... i estan tots aquí.
No cal ser activista, no tots tenim la força de ser un Javier Bardem. Cadascú hem de fer el que puguem, però hem de fer-ho. Som aquí, altres són en un altre lloc, però crec que, si ens rendim, s'acaba tot.