COMUNICACIÓPuyal, el comunicador passional

Joaquim Maria Puyal (Barcelona, 1949), que aquesta setmana ha anunciat que ja no retransmetrà més partits del Barça, ha narrat set finals de la Lliga de Campions, sis de la Recopa, una de la Copa de Fires, vint de la Copa d'Espanya i ha celebrat 17 títols de Lliga a través de la ràdio. Tot plegat, per acompanyar amb la seva veu el recorregut d'un Barça que ha viscut etapes d'esplendor i anys foscos durant el darrer mig segle amb l'atent seguiment de Puyal des de les cabines del Camp Nou i de cadascun dels estadis rivals. Soci del FC Barcelona, va trigar uns quants anys a utilitzar públicament la primera persona del plural en les transmissions abans d'optar per ser sincer amb els oients i reconèixer la seva passió i estima pel conjunt blaugrana que l'ha portat a crear expressions que formen part de la història del club i de la memòria dels aficionats. És impossible explicar la lliga de 1985 sense l'"Urruti, t'estimo!" ni els gols de Ronaldinho sense el mític "gaucho, gaucho, gaucho" allargant les "u" com si no hi hagués demà.

Lluny de la cridòria, Puyal ha contagiat passió en totes i cadascuna de les transmissions dutes a terme des del 1968. Aquell any va començar a narrar partits del Barça en castellà a Ràdio Barcelona, quan tenia tot just 19 anys, i combinava aquesta tasca amb el seguiment de múltiples esdeveniments d'altres esports (boxa, Fórmula 1, tennis) així com amb la tasca de corresponsal a Catalunya per al programa Hora 25 de José María García, que va assumir durant dues temporades. En aquells anys Puyal treballava a la ràdio però també mirava cap a la universitat, una constant en la seva trajectòria. Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, va exercir de professor de la facultat de lletres entre el 1971 i el 1973 abans de centrar tots els seus esforços en el periodisme.

Després de debutar amb un Barça-Córdoba de lliga el 1968 i narrar prop de 500 partits del FC Barcelona a Ràdio Barcelona en castellà, l'any 1976 va liderar les transmissions en català a la mateixa cadena després que la direcció acceptés la seva proposta per normalitzar l'ús de la llengua després de la mort del dictador Francisco Franco. Davant l'escepticisme dels responsables de Madrid ("pero en catalán, ¿ya lo entenderán?"), va ajudar, sens dubte, el patrocini de La Caixa, l'entitat bancària que no ha deixat de fer-li costat durant les darreres 4 dècades. Sufragades les despeses associades a les transmissions, Puyal va començar a narrar el futbol en català el 5 de setembre de 1976 en un partit entre el Barça i Las Palmas. Amb voluntat d'apropar la llengua al màxim d'aficionats possibles, la proposta del locutor comptava, també, amb els partits de l'Espanyol, de tal manera que durant uns quants anys cada jornada optaven per la transmissió d'un dels dos partits dels equips catalans en funció de l'interès esportiu del seu enfrontament. Més endavant, l'equip de Puyal va decidir que calia afermar el vincle entre les narracions i els aficionats i va desestimar els partits de l'Espanyol per centrar tots els esforços en el Barça. En paral·lel, Puyal cobria grans esdeveniments internacionals com el mundial de futbol de l'Argentina del 1978.

Nou anys després de donar el tret de sortida a les transmissions en català i amb el rigor lingüístic i comunicatiu demostrat a Ràdio Barcelona com a aval innegable d'un bon producte, el periodista barceloní va fitxar l'any 1985 per Catalunya Ràdio iniciant una relació que ha perdurat fins a aquest 2018. 33 anys de seguiment ininterromput dels partits del Barça a la ràdio pública amb un format inalterable: quatre hores de transmissió per partit, amb una prèvia i un post prou amplis per recollir les impressions dels protagonistes i també afegir-hi dosis d'opinió a través de la clàssica "portada", en què Puyal, sovint, ha fet esment d'aspectes que transcendeixen l'actualitat blaugrana. Un petit exemple que allò que hem conegut en els darrers anys com LaTdP ha estat un programa radiofònic que ha volgut anar més enllà de la pilota amb una cura lingüística notòria (amb expressions singulars com "orsai", "escapolir-se de l'escomesa", "bimba", "hends" o "flèquic"), una curiositat manifesta per la cultura i els pobles on el barça feia parada i fonda i apunts de tota mena per ajudar els oients a entendre el context d'un club avesat als terrabastalls interns.

"L'estil Puyal" ha marcat les transmissions de futbol en català, plenament normalitzades quatre dècades després que el periodista barceloní comencés a fer-les a Ràdio Barcelona. Des de Joan Maria Pou a Jordi Pons, les altres veus del Barça també han procurat convertir les explicacions dels partits de futbol en un espai per transmetre coneixements i per combinar la intensitat més elèctrica ("ja em puc morir!", que Puyal deia després del tercer gol de Ronaldinho al Santiago Bernabéu l'any 2005) amb la calma i les "batalletes" quan el terreny de joc convidava al badall. La credibilitat de Joaquim Maria Puyal, però, també s'ha forjat lluny de la ràdio.

El "mestre" té un palmarès digne del barça. Títols i reconeixements que ja fa 40 anys que s'acumulen al seu currículum. El 1978 guanyava el seu primer Ondas (també el va rebre el 1979, el 1986 i el 2004), el 1983 el Ciutat de Barcelona, 1993 era guardonat amb la Creu de Sant Jordi, el 1997 el Premi Nacional de Cultura (projecció social de la llengua catalana), el 2004 el Premi Nacional de Comunicació i el 2005 el Vázquez Montalbán de periodisme esportiu. Català de l'any de 2011 i pregoner de les festes de la Mercè barcelonines, ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili i per la Universitat Autònoma de Barcelona. Membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, es va doctorar en lingüística el 2010 després d'una extensa recerca i d'una relació constant amb el món universitari.

Futbol, sí, però també periodisme, comunicació i llengua. Joaquim Maria Puyal ha mostrat lleialtat a les seves passions al llarg de la seva trajectòria professional que també va viure uns anys d'èxit a la TV, presentant en primer terme el Vostè pregunta a Televisió Espanyola el 1977, abans de convertir-se en un presentador d'èxit a TV3, on també va dirigir diversos programes i va crear nous formats fins llavors inexistents.

La vaga del 2013 i el contracte amb La Caixa

Sigui com sigui, són les transmissions del Barça el que l'han acompanyat durant tota la seva trajectòria professional. Ja fa anys que la seva relació amb Catalunya Ràdio s'acordava anualment a través de la seva productora Producció de Comunicacions Mediàtiques S.L., responsable d'omplir les quatre hores de LaTdP i que fa un lustre també compta amb una pàgina web (actualment, Weloba, de "We Love Barça") dedicada a potenciar per internet els continguts de la transmissió però també a seguir l'actualitat diària blaugrana. Va ser a través de la seva web i de la seva productora que Joaquim Maria Puyal va optar per no seguir la vaga general del 2013 davant les crítiques de bona part dels seus oients. L'equip de LaTdP va emetre el partit a través de la seva web per "no fallar" als aficionats davant la fidelitat de més de 30 anys de transmissions del barça i no fallar, tampoc, a l'acord de patrocini de La Caixa. Mesos després ho explicava així en una entrevista al programa Àgora (TVC), després que el seu amic Xavier Bosch li preguntés si es considerava un esquirol: "evidentment no, però comprenc que cadascú té el seu punt de vista (...). No vam anar ni contra la vaga ni vam usar cap recurs de la casa (Catalunya Ràdio) i ens vam acollir a un dret contractual que tenim que és el de transmetre els partits per LaTdP. Ens vam limitar a fer la nostra feina... i home, una semifinal de Champions contra el Bayern de Munic, ni que fos per prestigi, està bé que la féssim".

Probablement aquest moment (i, en general, el seu lligam amb La Caixa) és un dels més qüestionats pels oients d'una trajectòria amb molts més elogis que crítiques. Una altra de les polèmiques que ha arrossegat durant més temps ha estat el poder de les transmissions del Barça davant els partits de l'espanyol, escapçats sempre que han coincidit dins les quatre hores de LaTdP. Puyal s'ha mostrat públicament contrari a aquesta pràctica en més d'una ocasió, però ha fet valer el seu contracte amb Catalunya Ràdio per garantir plenament la seva transmissió.

"Els periodistes que fem esports hauríem de tenir una mirada més perifèrica". Amb aquesta màxima que ha posat en pràctica al llarg de la seva carrera, Puyal tanca una etapa de 50 anys amb ganes d'iniciar nous reptes professionals abans de celebrar el seu 70è aniversari. Potser ha arribat l'hora de tirar endavant un dels grans somnis de la seva vida, una obsessió que el rosega des dels anys 90 i que detallava fa dos anys en una entrevista al diari Ara davant un altre dels seus deixebles, Antoni Bassas: "La meva gran desil·lusió és no haver pogut, als 45 o 48 anys, liderar un grup privat de comunicació a Catalunya. Crec que hauria fet un grup guanyador, un grup fidel a Catalunya, a la llengua, al país, al territori, amb gent associada al compromís de la llengua i la cultura catalana".