Carla Simón construeix a 'Romería' els records familiars que no tenia: "He fet aquesta pel·lícula per omplir un forat de la meva memòria"

La cineasta Carla Simón va saber quan tenia 12 anys que la mare i el pare havien mort de sida. Fins molt després no va conèixer la seva família paterna, no tenia records dels pares, no sabia com havien viscut… però necessitava aquest relat a la seva vida. Ara, amb les cartes que va escriure la seva mare a algunes persones, i la memòria d'altres persones, ha construït a Romería el seu record, ha imaginat com va ser la història d'amor dels seus pares. I és una història lluminosa, però també de denúncia i de reivindicació d'una generació, la dels 80, que va abraçar la llibertat acabada de conquerir a Espanya, però que va patir moltes baixes.

Protagonitzada per Llúcia Garcia i Mitch, la pel·lícula es narra en dues parts. A la primera, la jove Marina viatja a Vigo a conèixer la família del seu pare. Descobreix el dolor i la vergonya, vinculats a la sida i les drogues, dels seus avis i tietes i oncles. La relació que crea amb el seu cosí li permet imaginar la història d'amor dels pares. I, amb un audaç canvi de to, arrenca la segona part, la imaginada, en què, en un joc de ficció, els dos intèrprets donen vida llavors a aquests pares.

Romería és cinema emocionant, íntim i polític, que reuneix i reflexiona sobre la memòria personal i familiar, la memòria col·lectiva i la memòria històrica. És, a més, una altra conquesta de la cineasta. Primera directora espanyola guanyadora de l'Ós d'Or a Berlín, amb Alcarràs, es va alçar abans, amb Estiu 1993, amb el premi a la millor òpera prima al mateix festival, i ara ha competit amb Romería a la recent edició del Festival de Cannes. Tot i això, i encara que conscient que la presència de les dones al cinema espanyol no és una cosa esporàdica, confessa que sent que és “una cosa molt fràgil, així que és clau seguir-ne parlant i, sobretot, seguir fent cinema”.

La seva pel·lícula és un exercici de memòria i de construir-ne a partir d'ella els relats que no tenim i necessitem…

És clar, és que el cinema té aquest poder, els seus relats tenen una repercussió directa a la societat, per això és tan important que hi hagi dones al cinema, perquè al final si no hi ha el nostre punt de vista sobre les coses, és com que no existeix. I a través de la ficció s'aprèn, es reflexiona sobre moltes coses. És una altra manera d'explicar.

A 'Romería' reinterpreta els records dels altres per fabricar una memòria dels seus pares. Ara, quan pensa en ells, interfereixen les imatges de la pel·lícula?

És veritat que he fet aquesta pel·lícula per omplir un forat de la meva memòria. Sento que ha estat un exercici molt reparador i crec que aquestes imatges passaran a formar part de la meva memòria personal també. Les meves memòries seran molt poc fiables perquè se'm barreja tot. A banda del que ja se'ns barreja a tots, a mi se m'afegeix l'exercici de ficció sobre tota aquesta part més personal.

Imagino que personalment aquesta pel·lícula l'ha ajudat a acostar-se als seus pares, a comprendre la vida que van tenir, però per als espectadors tindrà una intenció diferent, no?

Sí. Quan vam acabar Alcarràs, jo ja havia començat a escriure. Havia tingut el meu primer fill i em vaig plantejar si realment era una cosa que volia fer, tornar una altra vegada a remoure el passat. A banda de la frustració de no tenir aquesta memòria familiar, em vaig adonar que no era només una història meva, sinó que ho era de tota una generació, la dels meus pares, que havien deixat orfes fills, però també famílies, i que, d'alguna manera, tota la seva memòria, pel fet que va provocar aquest gran dolor relacionat amb l'estigma de la sida. Aleshores vaig pensar que això també és memòria històrica.

Va ser la generació jove de la llibertat recent recuperada.

Sí. Aquesta generació, al final, va ser la que va acabar amb tots els valors conservadors d'Espanya i en aquest moment som on som, segurament gràcies al fet que ells van trencar amb tot això. És una generació molt clau. És a dir, rebel·lar-se contra tots els valors dels teus pares no és fàcil. Jo em sento força en la línia dels valors dels meus pares, en canvi ells no ho estaven amb els dels seus. Volem veure sempre la Transició com un període feliç, però té el costat fosc. Així que està bé parlar-ne de manera oberta, perquè el que els va passar va ser mala sort. Van caure molts per les drogues, és una cosa que va passar, però que sens dubte no era culpa de les famílies ni dels morts que ho van patir, sinó que hi va una mica més.

Abans parlava de l'estigma de la sida, que continua existint, la pel·lícula pot ajudar a eliminar-lo?

És que és fort, perquè a nivell científic va evolucionar rapidíssim, fins al punt que ara la gent pot viure amb VIH, però a nivell social, aquí seguim, amb el mateix estigma. He pensat molt per què passa això i entenc que hi ha alguna cosa com que quan un agafa el VIH representa que ha fet alguna cosa malament, i no és veritat. La gestió d'això continua sent sens dubte molt difícil i ara també perquè els joves estan molt poc informats. És un tema que no s'acaba de solucionar.

Tot i que la pel·lícula parla de temes que són crus i dolorosos, és una història que té molta alegria i molta llum…

Evidentment correspon molt a la meva manera de veure la història dels meus pares, que sempre ha estat sense judici. Quan vaig saber que els meus pares havien mort de sida, jo tenia 12 anys. Aleshores el context era molt complex, però li va passar a molta gent, així que sento que d'alguna manera cal celebrar aquesta generació. Hi havia aquesta intenció a la pel·lícula.

Al final, la pel·lícula és també un retrat generacional dels 80.

Sí, és un retrat generacional, més enllà que em connecto directament amb la meva mare, perquè hi ha alguna cosa als seus escrits en què explica aquesta manera de viure dels 80, que jo la sento tan lliure, tan del moment! Ara sempre estem pensant en el futur, tant la nostra generació com els joves d'ara, i en aquell moment era el dia a dia.

Creieu que ara la manera de celebrar la vida i l'art estan més reprimides?

Crec que pensem més en les conseqüències. Ells eren nens criats en el franquisme, en la repressió absoluta. Aleshores, de sobte, arriba la llibertat i la van abraçar sense límits. I això també es trasllada a la manera de consumir drogues, per això va tenir aquestes conseqüències. Ara és impensable la manera de viure que tenien, aquesta manera de deixar-se fluir que jo sento que estava molt present en aquesta generació i que crec que ja no existeix. A mi em fa una mica de nostàlgia no haver viscut això.

Bé, a la pel·lícula hi ha una mica d'això, s'ha deixat portar més que a les pel·lícules anteriors. És una mica homenatge a aquesta manera de viure?

Sí, sens dubte. De vegades penso que hauria d'estar més com aquesta cosa que imagino dels meus pares. Així que sí, hi ha alguna cosa d'això, d'obrir-se i alliberar-se'n. Vinc de dues pel·lícules amb un compromís amb la realitat molt forta, això ja ho he fet, i jo crec que cada pel·lícula t'ha de donar alguna cosa nova.

Als 80 van caure molts d'aquesta generació, però ha pensat com seria aquesta societat si no hagués estat així? Seríem tan radicals i vitalistes com ells, menys conservadors?

Sí, sí que m'ho he preguntat i també com seria aquesta gent avui. Moltes vegades penso que segurament som més conservadors que ells, bé, segur que som joves més conservadors que els nostres pares. Per això em sembla tan important aquesta reivindicació.

La primera part de la pel·lícula és una jove observant i la segona part és la càmera observant aquesta parella. Com va planejar totes dues des del punt de vista de la narrativa visual?

D'una banda, hi havia aquella família que no podia retratar igual que les de les altres pel·lícules, perquè la jove és una outsider total. Així que no fem servir la càmera en mà, que per a mi era una cosa nova i que em feia una mica de por. Trobem eines perquè fos una càmera una mica més estilitzada, una mica més meditada. I després era important trobar un bon contrast amb la part que s'imagina. Allà ens vam alliberar de tota la rigidesa, vam fer servir la càmera a la mà, era tot més de pell, molt lúdic, més sensorial, va ser com el plaer de filmar.

Vostè és la primera directora espanyola guanyadora de l'Ós d'Or (amb 'Alcarràs') a Berlín, on 'Estiu 1993' va ser millor òpera prima. Ara amb 'Romería' ha competit en l'oficial de Cannes, sent que s'ha consolidat la presència de dones al cinema o seguim en un fràgil equilibri?

Crec que és molt fràgil. Sempre penso, per què es diuen onades feministes? Perquè de sobte sembla que funciona i després hi ha una reculada. I això ha estat històricament diverses vegades. L'onada s'ha de mantenir. I m'adono que al món del cinema vivim en una petita bombolla, però el món va en direccions molt diferents i el feminisme no és present per a tothom. Per això crec que és clau que el punt de vista de les dones estigui al cinema i que en seguim parlant, encara que jo sí que ho veig fràgil. Al cinema sí que sento que ara ja no és un cas esporàdic d'algunes dones que ho estan intentant. Quan penso en les cineastes que ens van precedir… faria un monument a cadascuna, perquè elles sí que van obrir camí. Això nostre va sortir com a més col·lectiu, però és una cosa molt fràgil, cal seguir-ne parlant i, sobretot, cal seguir fent cinema.

Una dona, María Zamora, és la productora de les pel·lícules. Amb 'Romería' ha tingut el pressupost i el temps que necessitava, això marca la diferència, però és difícil per a les dones.

Sí, jo em sento molt afortunada. Quan una pel·lícula té una mida d'acord amb el que està escrit, amb la qual cosa el director s'imagina, també és més fàcil que aquestes pel·lícules vagin bé. Penso l'any d'Alcarràs que estàvem Isaki Lacuesta i jo alhora en competició a Berlín. Ara, Oliver Laxe i jo, a Cannes. Són pel·lícules que no tenen pressupostos tan petits, perquè el pressupost també té una repercussió en com està viatjant el nostre cinema finalment, que era una cosa que hi faltava.