Batman salva el Nadal i sis pel·lícules més per afrontar les festes des de l'anticapitalisme

El 1898, l'inventor britànic George Albert Smith rodava la que és considerada com la primera pel·lícula nadalenca de la història, Santa Claus, un curt de poc més d'un minut en què el somrient Sant Nicolau reparteix regals a uns nens adormits. Només havien passat tres anys des que els germans Lumière donessin a conèixer el seu aparell al món, però ja aleshores començava a forjar-se un dels vincles empresarials més fructífers de la història del cinema. El Nadal es va convertir en un gènere cinematogràfic en si mateix; una època idònia per al llançament de noves estrenes i perquè televisions i plataformes explotin vells títols durant les tardes de sobretaula.  

Del Santa Claus de G. A. Smith fins a l'ultimíssima adaptació de Conte de Nadal, o aquell melodrama d'origen incert en algun país del nord d'Europa, s'utilitzà el cinema per reproduir i alimentar l'esperit d'aquest capitalisme nadalenc, el consumisme accelerat i la desigualtat entre el ric i el necessitat.

Qui pateix el Nadal com una molesta pedra a la sabata no pot evitar tenir la sensació d'estar revivint un dia de la marmota que, cada 24 de desembre, l'atrapa assegut al sofà fent zàping entre les mateixes pel·lícules sobre regals inesperats, petons amb la darrera campanada i batalles de boles de neu. Tanmateix, el setè art ha estat capaç, en ocasions, d'impugnar aquest mateix capitalisme, enfrontant el Nadal a les seves contradiccions i desenvolupant relats que surten del motlle.

Només Batman pot salvar el Nadal… de si mateix  

El 1992, el cineasta Tim Burton va estrenar la fantàstica Batman Returns, una pel·lícula nadalenca però fosca, tant que, segons recordava en una entrevista el mateix director, va enfadar McDonald's. "No podem vendre Happy Meals amb això!", li van etzibar els executius de la franquícia després de veure la caracterització de Danny DeVito com a Oswald Cobbelpot El Pingüí, el dolent de la cinta.

Burton va aprofitar el potencial del personatge per construir un carismàtic antagonista que, malgrat el seu desagradable aspecte, aspirava a l'alcaldia de Gotham mitjançant un discurs populista, basat en la retòrica de la por i l'odi per "recuperar" el Nadal que Batman (Michael Keaton) havia robat. Una candidatura emparada sota l'allargada ombra dels diners, encarnada en aquest cas per l'empresari Max Shreck (Christopher Walken), i els plans del qual compten també amb el suport d'una estel·lar Michelle Pfeiffer en el paper de Catwoman.

Però Burton no ha estat l'únic a rodar pel·lícules que desafien els clixés del capitalisme nadalenc. Durant un vídeo per a l'American Film Institute, el director John McTiernan admet que no buscaven fer de La jungla de cristall (1988) una pel·lícula nadalenca, però que "l'alegria que va portar" la va convertir en una d'elles. Per al cineasta, John McClane —el protagonista interpretat per Bruce Willis— havia de ser "un tipus normal i corrent capaç d'enfrontar-se a les autoritats", un "heroi de la classe obrera".

A la pel·lícula, McClane, com un Santa Claus armat amb metralladora, s'obre pas a través d'un gratacel de Los Angeles per enfrontar-se a una cèl·lula terrorista d'extrema dreta que ha capturat els treballadors d'una empresa —entre ells, la seva dona— el dia de la Nit de Nadal. "La meva esperança en aquest Nadal és que tothom recordi que els autoritaris són homes de baix estatus i irats que van recórrer als rics i els van dir: 'Si ens doneu poder, ens assegurarem que ningú us prengui els béns'", sentenciava McTiernan en el seu vídeo, amb evidents al·lusions al president Donald Trump.

Regals, fantasmes i dimonis  

Si alguna cosa ens ha ensenyat el cinema és que qualsevol pot posar en perill el Nadal. N'hi ha prou que els regals no arribin a temps perquè els nens perdin tota esperança. La particularitat de Batman Returns o La jungla de cristall, però, no rau en el fet que els seus protagonistes pretenguin "salvar" el Nadal, sinó a capgirar els clixés cinematogràfics i combatre'ls des de dins.

Un d'aquests exemples és la divertidíssima Gremlins (1984), un inesperat clàssic nadalenc en què un regal enverinat origina el caos que viu la empobrida ciutat de Kingston Falls. Quan la imprudència de l'adolescent Billy Peltzer (Zach Galligan) provoca que una plaga d'aquestes, a priori, adorables criatures amenaci amb destruir la seva llar, exterminar el regal és l'única via per salvar la pell. Acostumats a considerar aquests presents com una recompensa per "portar-se bé" a final d'any, el duo Joe Dante i Chris Columbus van concebre Gremlins per a la gent que odiava el Nadal. Una prova d'això és el discurs del personatge de Kate (Phoebe Cates), on revela la impactant veritat sobre com va perdre el seu pare per culpa d'aquestes festes.

El mateix any que Gremlins, va veure la llum una altra mítica saga la seqüela de la qual, un lustre més tard, reinterpretaria d'una manera una mica retorçada el ja esmentat Conte de Nadal de Charles Dickens. A Caçafantasmes II (1989), els fantasmes dels nadals passats ja no pretenen que el senyor Scrooge sigui més amable, sinó tan sols destruir el món. Per a això, bussegen en la litúrgia cristiana i en la figura del nadó mitjançant un nadó que servirà com a receptacle per a un antic tirà.

Quelcom que comparteix amb Álex de la Iglesia i el llargmetratge que el va consagrar com un dels grans del nostre cinema: El día de la bestia (1995). Una pel·lícula carregada d'humor negre en què un capellà, un heavy i un telepredicador recorren Madrid a la recerca de l'Anticrist —la reencarnació del diable—, que té previst néixer un 25 de desembre, i així evitar l'Apocalipsi.

 La desigualtat també és culpa del Nadal  

El día de la bestia, però, no només busca retorçar el culte cristià, sinó també retratar la enorme desigualtat que vehicula part de les festes. A la pel·lícula es mostra com famílies benestants celebren el Nadal en la seguretat de les seves cases, mentre les persones sense llar són cremades vives als carrers per escamots d'ultradreta sota el lema "Netejar Madrid".

La violència estructural contra les persones sense llar és un tema que transcendeix fronteres en el cinema. Una violència que, en època nadalenca, es torna encara més brutal. No totes les pel·lícules de la contracultura nadalenca es dediquen a salvar el món del capitalisme, ja que hi ha directors que han preferit denunciar les penúries de les persones que viuen al carrer. És el cas de l'últim guanyador de l'Oscar, el realitzador nord-americà Sean Baker, que el 2015 va dirigir Tangerine, on una treballadora sexual transgènere surt de la presó i descobreix que el seu nòvio —i proxeneta— l'ha estat enganyant amb una altra dona. Sin-Dee Rella —al·lusió a Cinderella, el nom en anglès de la Ventafocs—, interpretada per l'actriu Kitana Kiki Rodriguez, es passa el dia de la Nit de Nadal buscant l'amant de la seva parella, disposada a venjar-se'n. Una pel·lícula humana, crua i divertida a parts iguals, que reivindica la identitat dels seus personatges LGTBIQ+ mentre exposa la precarietat a què es veuen abocades.

A l'altra banda del Pacífic, el difunt Satoshi Kon va estrenar el 2003 Tokyo Godfathers, una pel·lícula d'animació on tres persones sense llar descobreixen remenant entre les escombraries un nadó abandonat el dia de Nadal. Un llargmetratge que explora la família no tradicional en l'època "familiar" per excel·lència, i que resulta pioner en la representació de personatges queer, especialment en un país conservador com el Japó i únic Estat del G7 que no reconeix el matrimoni igualitari.

A Tokyo Godfathers, Kon denuncia la violència sistèmica contra les persones sense llar, alhora que retrata la incoherència dels qui exigeixen caritat i després miren cap a una altra banda, especialment en unes dates tan assenyalades.