"Aquesta novel·la potser perjudica el català perquè inclou castellanades, però potser incorpora lectors al català"

Desfer-se de les capes falses per connectar amb la base. Desempallegar-se de les impostures per tornar al punt de partida, encara que no ens agradi i recuperar allò que som. Aquesta idea és la columna vertebral d’'El càstig', la segona novel·la de Guillem Sala (Barcelona, 1974). Després de guanyar el Premi Documenta el 2006 amb 'Imagina un carrer', l’editora Eugènia Broggi va ensumar les dots literàries d’aquest escriptor i el va incorporar al catàleg de L’Altra editorial, un segell lliure que aposta de cor pels llibres que li agraden, publicant 'La fuga de l’home cranc', on Sala desenvolupa dues trames on l’autosabotatge hi juga un paper determinant.

Guillem Sala escriu des de la parcel·la de llibertat que s’ha construït, i això li permet no haver de fer la gara a gara a ningú i plantejar tècniques i usos de la llengua valents, i segurament qüestionats pels més puristes. 'El càstig', és una novel·la crua però també lluminosa que parla de la culpa, de les cuirasses que tots ens construïm i de la importància d’un sistema educatiu (tant escolar com familiar) que no utilitzi el llapis vermell com a eina. Sense ànims de rebentar la trama, apuntar que la Sandra, la protagonista, és un personatge que arrossega una culpa que la devora, i que al capdavall, malgrat saber-se una perdedora, només vol ser ella mateixa, encara que no s’agradi.

D’on surt el personatge de la Sandra?

"Tinc una gran font d’inspiració que són els meus alumnes"

Tinc una gran font d’inspiració que són els meus alumnes, sobretot de la facultat d’educació de l’Autonòma, la majoria són futures mestres i amb algunes encara hi tinc contacte quan acaben els estudis, i rebo molta informació, espiritual i social. Per tant, la Sandra va néixer ben alimentada… i llavors hi ha una cosa, tu com a escriptor alimentes a tots els personatges. Conèixer la Sandra també és coneixer-me a mi, tot i que en aquesta novel·la estic bastant distribuït en tots els personatges.

"Connectar amb la base per treure capes falses" és una de les idees centrals de la novel·la. Què ens passa quan anem sumant anys?

Jo crec que les edats no son substitutives sinó acumulatives, quan en tens 30 no és que deixis de tenir-ne 15, és que en tens 15, 20, 25 i 30. I a vegades et mires al mirall i flipes! I això ja m’ho deia el meu avi amb 84 anys. Quan ell es mirava a ell mateix veia a tots els seus jos interiors i no li quadrava amb l’aspecte que tenia. El meu avi es tirava a la piscina de cap i deia "he perdut estil i força" i tenia més de 80 anys… Aquest és l’esperit!

A la novel·la incorpora molts castellanismes i diàlegs en castellà. Expliqui per què era necessari.

'El càstig' és una novel·la molt escrita amb l’oïda, és molt oral, el narrador es bastant col·loquial, i tambér es fica dins els personatges, a dins dels seus pensaments, i els pensaments tenen una forma oral. Per això el narrador s’expressa molt oralment i fa castellanismes, està empeltat de discurs directe i acaba contagiant-se de la manera de parlar dels personatges. Això va ser un descobriment que vaig fer amb la novel·la anterior, i això fa que la lectura sigui una experiència molt immersiva i que estiguis molt a prop dels personatges. En cine seria com un pla seqüència amb càmera subjectiva, és una tria conscient.

No sé com ho veuran això els puristes de la llengua…

"No em vaig plantejar què diran els puristes de la llengua pels castellanismes. No vaig dedicar ni dos minuts a decidir com quedaria"

No m’ho vaig plantejar. No vaig dedicar ni dos minuts a decidir com quedaria, jo necessitava una llengua molt propera al que jo percebo de la realitat. Retratar la realitat és molt pretensiós però necessito utilizar una llengua similar a la gent que conec per expressar-ho. I a més, crec que el debat lingüístic s’acaba molt ràpid, un novel·lista té dret a fugir de la norma? Penso que té tot el dret, i penso que això és indiscutible, i en tot cas la qüestió és si la tria lingüística aporta valor literari a l’obra, i jo crec que en aquest cas és evident perquè aquesta novel·la escrita en català impecable seria pitjor, llavors sí que aporta valor a l’obra. L’altre debat és si una novel·la com aquesta perjudica al català i en part sí perquè normalitza castellanades, i des d’aquest punt de vista entenc que inquieti, sobretot des del punt de vista polític perquè som una llengua precària que conviu amb una llengua potentíssima; som un país sotmès i estem instal·lats en la por i en la malenconia.

Amb l’Izan fa una picada d’ullet a l’independentisme, vostè des d’on viu el tema?

Jo soc independentista no nacionalista, els sentiments nacionals cadascú se’ls compon com pot o com vol. En un context com aquest, que tenim destrossat el sistema sanitari, que tenim centenars de joves segrestats i deportats, que ens prohibeixen debats parlamentaris, que tenim la llibertat d’expressió des de la restauració borbònica en nivells baixos… Tot això genera dins el món de la cultura catalana un atrinxerament que ens va a la contra, si tenim una societat diversa, necessitem una societat inclusiva i aquesta novel·la potser perjudica el català perquè inclou castellanades, però potser incorpora lectors al català. Tinc amigues llatinoamericanes que no han llegit mai un llibre en català i aquest llibre el llegiran, i potser a partir d’aquí llegiran Mercè Rodoreda, o no, faran el que els hi peti, però aquest llibre també té el valor d’obrir la cultura, d’incorporar gent, i això enforteix la cultura catalana, la nació, la societat, la comunitat política i la causa.

No es tracta de rebentar el final, però… el tenia clar?

"La Sandra no es redimeix a parir del patiment. És una perdedora que pateix, i què?

Sí, tenia clar el final, és una novel·la que intenta anar a la contra d’aquest tipus de relats que no deixen de ser una translació de l’autoajuda a la novel·la, de l’utilitzar la ficció com un exercici per reconfortar el lector, una cosa que crec que perverteix una mica la funció de la literatura. La Sandra no és un personatge que es redimeix a partir del patiment, no, la Sandra és una perdedora que pateix, i què? El patiment i la infelicitat estan molt culpabilitzats.

Ara que diu això de la culpa, potser un dels moments més intensos és la conversa entre les dues germanes a qui ha creat totalment oposades.

Les dues han crescut en el mateix ecosistema però com tenien posicions diferents en aquest ecosistema això les ha configurat de maneres molt diferents. Pensem molt com ens eduquen els pares i ens oblidem molt de com ens eduquem entre germans. Fins i tot els que no en teniu ocupeu posicions dins el sistema, i de vegades toca ser moderador o el pallasso que rebaixa conflictes i de vegades l’organitzador i qui té la posició de control.

La culpa que plana per tota la novel·la també és una mena de protagonista.

Si el focus està sobre el que fas malament acabes acumulant vergonya i culpa i això fa mal a l’ànima. La Sandra s’ha configurat així i lidia amb aquest patiment, tots hem patit alguna mena de mal emocional que després cristal·litza i ens passem la vida lidiant amb aquell patiment, i som molt fidels a la idea que ens hem fet de nosaltres mateixos i això és la gran font de patiment, voler ser el que no ets.

I vet aquí que la Sandra prova de "canviar la disciplina per la motivació", i de retruc vostè qüestiona el sistema educatiu.

"'El càstig' simbolitza una mica un paradigma educatiu que està enfocat en allò dolent"

Si tu vols fer canvis a la teva vida, des de deixar de fumar fins a saber demanar perdó és molt més útil, depèn del caràcter que tinguis perquè hi ha gent molt espartana i disciplinada, però en general un "no" és menys eficient que un "sí". Per exemple, "no puc menjar carbohidrats després de les vuit", bueno, busca una alternativa que diguis sí, enfocat en lo bo i no en lo dolent. I 'El càstig' simbolitza una mica això, un paradigma educatiu que està enfocat en allò dolent, tant en la família com en l’escola, en el mal comportament, en la penalització de l’error, el boli vermell. Si constantment, durant anys, estàs confrontant allò que fas malament això t’espatlla l’autoestima.

Els seus personatges també tenen tendència a l’autosabotatge.

Això és una conseqüència directa de la culpa, quan tu arrossegues culpa i no et pots creure que et passin coses bones tu les rebutges. Hi ha nens que han sigut etiquetats com a nens dolents o nens gamberros, nens de 4 o 5 anys, que si els elogies es tapen les orelles i es pensen que te’n burles, i has d’insistir molt, has de superar una barrera molt forta perquè ja s’estan construint des d’aquesta etiqueta. Que siguem animals socials té moltes conseqüències, entre d’altres que la nostra autoimatge depèn molt de l’ímput que rebem de l’exterior. El reconeixement dels altres ens configura a nosaltres.

Hi ha una altra idea central, allò que "no es pot esquivar el dolor sense esquivar la vida".

"En la mesura que et construeixes una cuirassa que et protegeix contra l’exterior també t’insensibilitza contra l’exterior"

És un tema que té molt a veure amb la meva novel·la anterior 'La fuga de l’home cranc', i el cranc com a metàfora de la cuirassa que tots construïm però en la mesura que et construeixes una cuirassa que et protegeix contra l’exterior també t’insensibilitza contra l’exterior, t’ajuda a evitar el dolor però també impedeix que surti el sentiment, és difícil estimar quan tens una cuirassa molt feixuga. En el fons el que fas és dificultar el vincle, i el vincle és la vida mateixa perquè no vivim sols. I aquesta és la paradoxa de la cuirassa, que protegeix i t’allunya. És fortalesa però també és presó.

Quan es va sentir escriptor?

Quan vaig aprendre a escriure. Recordo un punt d’inflexió que va ser tipus a segon o tercer de primària quan un profe de música ens va dir "avui us poso una música i vosaltres escriviu el que se us acudeixi", va ser una classe que va durar una hora i t’asseguro que tinc clar el record de pensar "ha passat una hora?". I allà vaig flipar absolutament, estava tant transportat que em va semblar que passava un instant. Quan descobreixes una cosa que et produeix aquest efecte per poc burro que siguis no la deixes escapar. I vaig escriure tota la infantesa, tota l’adolescència, fins que n’he après.

Quins llibres li agrada llegir?

Soc un lector ultradispers i no estic al dia, no llegeixo amb cap mentalitat classificatòria, soc un lector amateur, però hi ha molts autors polonesos que m’encanten que tenen un punt de profunditat i d’humor barrejat que em fascina i em funciona molt. Llegeixo Kafka, Dostoievski, Bukowski i Fante, és a dir llegeixo cremita, però al dia no estic. Si no tens la preocupació d’estar al dia tens l’avantatge que et beneficies del filtre del temps.