Què amaga la Fundación Franco en els seus arxius i per què interessen tant als historiadors

27.620 documents. És el volum d'arxius històrics –públics– que continuen sota el poder de la Fundación Nacional Francisco Franco (FNFF). Un fons que el dijous 20 de novembre, en ple aniversari de la mort del dictador, el Ministeri de Cultura instava l'Advocacia de l'Estat a reclamar formalment als tribunals. Perquè torni al seu legítim propietari: el poble. "Pertany als espanyols, als investigadors, als docents. Perquè tothom pugui documentar la repressió de la dictadura", defensava Ernest Urtasun, en una entrevista a TVE.   

"En l'informe que hem elaborat des del Ministeri de Cultura hi ha inventariat l'arxiu del dictador", seguia explicant el ministre. Dotzenes de milers de documents digitalitzats, accessibles a través del web de la pròpia fundació o dels quals es disposa d'una descripció. "Documents de titularitat pública", hi insistia Urtasun. Adreçats o emesos en la seva majoria pel mateix dictador en les seves tasques com a cap d'Estat i, per tant, propietat de l'Administració.

Així ho recull en el seu article 49 la Llei de Patrimoni Històric Espanyol. Una llei que fa quatre dècades que s'incompleix en democràcia, des que s'aprovà allà pel juny de 1985. I és que, des de la constitució legal de la FNFF a finals del 76, els documents que formaven part de l'arxiu personal del dictador han romàs a les seves mans. Sense que hi hagi hagut un sol intent per part de les institucions per recuperar-los. Fins ara.

"És inconcebible", valora Fernando Hernández Holgado, doctor en Història Contemporània per la Universitat Complutense de Madrid. Li ve al cap la comparació amb el nostre veí més proper, Portugal. "Allà tota la documentació del dictador Oliveira Salazar és en un fons especial, a l'Arxiu Oliveira Salazar, dins l'Arxiu Nacional da Torre do Tombo", assenyala també el docent. En altres paraules: és de domini i consulta públics. "L'exemple perfecte de com s'haurien d'haver fet bé les coses", comenta Hernández.

Amb una por al cap: que hi arribem tard perquè tota aquesta documentació es recuperi i passi a custodiar-se en un arxiu públic. Com a PARES, el Portal d'Arxius Espanyols. "Al final, no sabem què pot haver-hi en aquest fons", planteja l'historiador. "Sabem només el que ells mateixos han volgut mostrar", continua raonant. Sense deixar, per això, de ser taxatiu: "En aquest país arrosseguem un problema crònic amb la documentació del període franquista. Bona part fou destruïda durant els anys de Martín Villa com a ministre de Governació, en plena Transició. Per tant, hem de començar reclamant ja, demà mateix, la documentació de la qual tinguem algun tipus de coneixement i que encara sigui salvable."

I què és el que es coneix? Segons l'informe de Cultura, dins el fons de la FNFF es conserven uns 950 documents dels anys trenta, 8.500 documents de la dècada dels quaranta, 9.500 documents de la dècada dels cinquanta, 5.700 documents dels anys seixanta i 1.040 documents dels setanta. A més d'uns 2.000 sense datar. Entre la documentació, amplia l'inventari, s'hi inclourien arxius històrics sobre les relacions diplomàtiques de la dictadura. Un exemple: els documents que certifiquen les visites de caps d'Estat estrangers, com Eisenhower el 1959 o María Eva Perón el 1947.

També s'hi inclouen peticions polítiques trameses per ciutadans o per diverses institucions públiques i privades. Així com documentació relativa a diversos esdeveniments de gran rellevància històrica. La Segona Guerra Mundial, l'estrenyiment de relacions amb els EUA, l'ingrés d'Espanya a l'ONU o les relacions del règim amb les seves colònies, com el Sàhara Occidental. "Hi ha una varietat enorme. Fins i tot informes d'espionatge als partits clandestins de l'oposició. També molta informació reservada, que requeriria una protecció especial", indica Hernández.

L'inventari presentat per Cultura s'empara en la llista publicada al web de la pròpia fundació. L'accés a documentació concreta –per valorar-ne el contingut i l'estat– no és, en canvi, tan senzill. Com a investigador, primer has de presentar una sol·licitud. Amb una còpia escanejada del DNI, les normes d'accés signades i una relació dels documents seleccionats. El criteri d'admissió? Desconegut.

"Hi ha molta gent que ho ha sol·licitat i a qui li han dit que no", apunta Emilio Silva, president de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica. "Recordo una investigació d'Antonio Maestre, fa ja uns anys, sobre empreses beneficiades pel franquisme", amplia el periodista. "Va ser veure el tema i els van tancar les portes", assegura el portaveu de l'ARMH.

La fundació discrimina amb una única vara de mesurar, critica Silva: si els convé o no allò que s'investigarà. No només això. A més, també cobren per això. Un euro per pàgina. Si més no, si desitges rebre per correu una còpia en PDF de l'original. La pròpia digitalització dels documents de la fundació va costar, en el seu moment, una suma considerable de diners públics: 150.000 euros. Una subvenció que el Govern de José María Aznar va concedir a l'entitat l'any 2003 per "microfilmar i digitalitzar" el seu arxiu.

"Alguns documents els han fet públics", reconeix Hernández. En una sèrie de volums –cinc, per ser exactes– editats des de la mateixa fundació. El primer d'ells es va publicar el 92, amb motiu del primer centenari del naixement del dictador. Documents inèdits per a la història del Generalíssim Franco, deia el títol. "Jo els vaig anar adquirint a través d'IberLibro i hi trobaves coses veritablement sorprenents", explica l'historiador. "Un document que em va semblar especialment rellevant és l'Anticipo de orientación política d'Heriberto Quiñones", fa memòria l'investigador.

Per a qui no el conegui, Quiñones va ser un dels dirigents del Partit Comunista a l'interior que, a principis dels quaranta, va orquestrar la reconstrucció del partit. "Aquest document és una mena de cos de directrius que hauria de seguir la nova direcció del Partit Comunista en la clandestinitat", completa Hernández. L'Anticipo estava integrat en el sumari judicial que s'obrí a Quiñones, afusellat l'octubre del 42. "El text va desaparèixer del sumari sense deixar rastre i, dècades després, va reaparèixer en la publicació de la FNFF", assenyala el docent. "La qual cosa evidencia que han agafat la documentació que han volgut d'arreu."

Una documentació amb un valor històric incalculable. Per què, doncs, no s'ha requerit fins ara? "Això s'explica amb el que s'anomena l'anomalia espanyola", respon Hernández. "Per què es va trigar tant de temps a traslladar el cos de Franco fora del Valle de los Caídos? Per què s'ha estat tan permissiu amb el patrimoni espoliat i encara en mans de la família del dictador? Per què no s'havia posat fins aquest any sobre la taula la possible il·legalització de fundacions, associacions i partits filofranquistes?", deixa anar l'historiador. Dues paraules: connivència institucional.

"Una altra por que tenim és que els arxius es recuperin abans que s'il·legalitzi la fundació", verbalitza Silva. I és que, el juny de 2024, Cultura, de qui depèn el Protectorat de Fundacions, obria un període d'actuacions prèvies per obtenir informació sobre l'activitat de la FNFF. Un període que acabava fa poc menys d'un mes. Amb una conclusió: la fundació no persegueix un "interès general". Ans al contrari, es dedica a l'"apologia del franquisme i l'enaltiment dels seus dirigents", amb el consegüent "tracte amb menyspreu i humiliació de la dignitat de les seves víctimes".

Després de la notificació a la fundació, s'ha obert ja el termini d'al·legacions, que culminarà amb la presentació de la resolució final als Jutjats de Primera Instància Civil. A la Fundación Franco la seguiran altres quatre fundacions amb noms de figures relacionades amb la dictadura: Queipo, Primo de Rivera, Serrano Suñer i Blas Piñar.

Público s'ha posat en contacte amb la FNFF per preguntar-li com valora la reclamació que ha iniciat Cultura dels documents continguts en el seu arxiu. També li ha consultat sobre el criteri d'accés a aquest arxiu. A qui se li permet i a qui no accedir-hi? Finalment, aquest diari ha volgut saber si, amb la subvenció del Govern Aznar, la fundació va procedir efectivament a digitalitzar tota la documentació del seu arxiu o si resta, per contra, algun document sense digitalitzar i que fins i tot no aparegui a l'índex publicat al seu web. Fins al moment de publicació d'aquest article, la FNFF no ha volgut, tanmateix, oferir respostes.