ALFREDO PÉREZ RUBALCABAEl més llest de la classe

A molts dirigents del PSOE la figura d'Alfredo Pérez Rubalcaba sempre els va recordar la de José Fouché, aquell professor de Física al qual van anomenar com el geni tenebrós i que va ser capaç de sobreviure les dues dècades més convulses de la història de França. Fouché va arribar a ser ministre de la Policia de Napoleó i fins i tot en això Rubalcaba, ministre de l'Interior durant cinc anys i un dels principals artífexs de la fi d'ETA, va semblar voler emular-lo.

Fouché, segons descrivia Stefan Zweig en la millor de les biografies del personatge, era massa intel·ligent per agafar el paper de protagonista, un ambiciós mancat de vanitat i sense els lligams de les conviccions. Anhelava el poder però ja en tenia prou amb la consciència de posseir-lo sense importar vestir la púrpura o el fervor popular. Justament així va ser Rubalcaba durant molt temps fins que les adulacions sobre el seu talent, que era immens, el van portar a sortir de bastidors i ocupar el centre de l'escena. Aquesta va ser la seva tragèdia perquè quan per fi va poder mostrar-se com a líder, quan no va tenir necessitat de posar paraules a la boca de ningú sinó limitar-se a pronunciar-les en veu alta, li va tocar gestionar el seu propi naufragi.

No podria escriure's la història del PSOE dels últims 30 anys sense esmentar aquest home que va iniciar la seva trajectòria al primer Govern de Felipe González i que va sobreviure tots els avatars del partit, inclosos errors propis tan descomunals com el de manifestar el seu indestructible suport a José Bono al 25è Congrés dels socialistes que acabaria guanyant Zapatero. Rubalcaba va ser capaç de convertir-se en imprescindible per a tots els secretaris generals fins que ell mateix ho va ser, i hauria mantingut la seva influència sobre Pedro Sánchez si no hagués sentit per l'avui president del Govern un desdeny personal i intel·lectual que mai es va molestar en ocultar.

Quan per fi va poder mostrar-se com a líder, quan no va tenir la necessitat de posar paraules en boca de ningú sinó limitar-se a pronunciar-les en veu alta, li va tocar gestionar el seu propi naufragi

Com s'ha dit, cal atribuir a Rubalcaba un paper decisiu en la fi d'ETA encara que, possiblement, la història el recordarà també per aquella compareixença seva del 13 de març de 2004, en plena jornada de reflexió, quan va desarborar l'intent d'Aznar i Acebes d'arribar a les eleccions ocultant l'autoria jihadista dels atemptats de l'11-M amb una frase a la qual alguns atribueixen la derrota del PP: "Ens mereixem un Govern que no ens menteixi". En apagar-se les llums i les càmeres va confessar a un grup de periodistes la pregunta transcendental que li havia formulat prèviament Pilar, la seva dona: "És que no hi havia ningú més? Per què sempre et toca a tu fer aquestes coses?".

I és que a Rubalcaba li tocava gairebé tot o així s'ho autoimposava. Interlocucions amb el Govern o amb l'oposició, disseny de campanyes, estratègies, missatges. La seva capacitat de treball era infinita i els seus contactes, innombrables. Se li podia veure als passadissos del Congrés a última hora de la nit parlant per un d'aquests mòbils minúsculs i antics i repetir l'escena a primera hora de l'endemà, com si la necessitat de dormir fos un contratemps, un inconvenient. Els seus adversaris li presumien una capacitat innata per a la conspiració que, en realitat, era la seva manera de reconèixer-lo com el més llest de la classe.

Després del seu fracàs a les eleccions generals de 2011, on el PSOE va obtenir uns resultats que per a si mateix hagués volgut Pedro Sánchez a la primera temptativa, va presentar les seves credencials a la secretaria general del PSOE i va aconseguir imposar-se per estret marge a Carme Chacón, vilipendiada llavors per algun mitjà afí a Rubalcaba que la situava en l'epicentre d'un conglomerat d'interessos aliens al partit. El lideratge li va durar poc més de dos anys, quan una nova desfeta electoral a les europees de maig de 2014 el van conduir a la dimissió i a la renúncia del seu escó.

Una cosa és que la política el deixés després de més de 30 anys de dedicació absoluta i una altra que Rubalcaba abandonés la política. Reincorporat a la seva plaça de professor de Química Orgànica i una mica debilitat de salut, es va dedicar a donar xerrades i lliçons magistrals sobre comunicació política en la qual no estalviava burles al seu successor al PSOE. De Sánchez no li agradaven ni els posats, tal com transmetia en algunes tertúlies d'amics, i no li perdonava el càstig al qual havia sotmès a qui fora la seva mà dreta al partit Elena Valenciano. Quan li va demanar ser el candidat del PSOE a l'alcaldia de Madrid va poder donar-se el gust d'enviar-lo a fer punyetes. Potser era la seva última venjança.

De Fouché opinava Tayllerand, un altre dels grans supervivents de la història, que menyspreava tant als homes perquè es coneixia massa bé. Pot ser que no sigui el cas d'aquest genial intrigant al qual durant molt de temps ja en tenia prou amb estendre la seva influència sense reclamar el bastó de comandament. S'ha anat un dels polítics més extraordinaris d'aquest país, un calculador de mil ulls d'una intel·ligència espartana. Mirant els nostres actuals dirigents és segur que el trobarem a faltar.